Decadències

Fa uns anys hauria afirmat que el progrés i els avenços en qualitat de vida i benestar eren consistents i irreversibles. Després de sis anys de crisi i dues fortes recessions econòmiques ja no puc sostenir aquella afirmació.

No comparteixo el fatalisme de les opinions que afirmen que el poder econòmic s’ha imposat per sempre més sobre l’únic poder que podem exercir cada persona que forma part d’una societat: el poder de les urnes que fa possible el poder democràtic que representa a la ciutadania. Altra cosa és que calgui replantejar el sistema d’elecció i de fiscalització per part del poble als escollits per a representar-lo, però només el poder que emana del sufragi universal pot legislar de manera diferent per evitar una economia de base especulativa, un sistema financer que posi en risc el pocs estalvis que tenim i la redistribució de les rendes en un món global on la producció d’aquestes s’ha diluït i les responsabilitats s’amaguen rere el núvol de la dilució.

Però les reflexions a l’entorn de tots aquests fenòmens no caben en una breu reflexió, de manera que em concentraré en relatar-vos una preocupació creixent. Si l’activitat econòmica decreix i tanquen moltes botigues, tallers i industries, si els carrers estan més foscos perquè els aparadors que donaven vida ja no hi són, si en les naus abandonades hi veiem la cara de la pobresa més crua, si no hi ha diners per a fer el manteniment adequat dels edificis de serveis i ho anem deixant per un altre any, si no substituïm la tecnologia dels hospitals per la més avançada disponible, si els plans que derivaven de la Llei de Barris han quedat aparcats en el passat……mica a mica, sense adonar-nos retrocedirem i apareixeran signes clars de decadència.

A vegades sembla que els petits detalls no importen, que poden esperar un altre moment més propici, però el moment propici és sempre. L’enginy i la imaginació aplicades a les formes més austeres de gestionar uns recursos públics molt escassos i el combat contra la pobresa dels humans i la decadència dels espais no poden defallir, ans el contrari s’han d’intensificar.

Els grans fenòmens de decadència com Detroit van començar amb una nau abandonada, unes persianes de l’escola que no baixaven i no protegien els vidres, la substitució del comerç de qualitat per la venda del licor a granel. Cada cosa separadament no tenia importància però el deixar-ho per més endavant va fer inabastable la seva solució i la decadència es va imposar.

Encara s’estrenen estacions i alguna escola, encara entrarà en funcionament alguna autovia, com la N-II en alguns trams gironins, però són miratges, inversions de fa temps que han fet el seu camí lentament i han arribat ara. Mai havíem tingut tant patrimoni en forma de serveis i equipaments de tots i mai havíem estat tan a prop de veure retrocedir les ciutats, els barris, les possibilitats i oportunitats de les persones. No ho dic des del pessimisme, ho dic des del inconformisme, des del inconformisme més militant

 

Cap d’any de fa 100 anys. Publicat a El 9 Nou 3 gener 2014

CAP D’ANY  DE FA CENT ANYS

 

Des de mitjans del segle XIX la participació en la política local estava regida pel sufragi censatari en les eleccions municipals, és a dir, fins que la  II República no va legislar al respecte, només votaven els contribuents, els que tenien alguna propietat que tributava, però malgrat tot les eleccions municipals eren les més representatives d’aquell context

En Joan Tura i Pedragosa havia arribat a Mollet procedent de Sant Feliu de Codines quan tenia cinc anys (1865), el seu pare no era l’hereu del Mas Tura i havia decidit instal·lar-se a la plana en un moment de grans canvis. Van viure a Can Lledó,  com a masovers, la masia coneguda com el “cuartelillo” per haver servit d’instal·lació militar durant la Guerra del Francès

Als 48 anys i després d’una intensa vida dedicada, en molt bona part a combatre la plaga de la fil·loxera i els seus efectes posteriors i d’haver representat a als pagesos molletans, accedir a presentar-se representant a la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, probablement la millor Lliga recordada. Les eleccions municipals es van produir el dia 13 de novembre de 1913, i va prendre possessió del càrrec d’alcalde el dia de Cap d’Any de 1914, essent el primer dels tres Tura que fins ara hem tingut aquest honor.

Era masover, tenia molt poques peces en propietat en un moment en que la vida pública estava regida pels grans propietaris, malgrat això es va fer sentir en una etapa difícil per aquesta plana vallesana que s’havia omplert de vinyes arran de la desamortització dels terrenys propietat de la Cartoixa de Montalegre. Va seguir de prop  i va coneixerr en directe la Révolte des vignerons du Midi francès, coneguda com la revolta dels captaires i era plenament conscient que l’esplendor de la vinya catalana era efimera perquè la plaga acabaria travessant els Pirineus i si havia acabat amb el principal productor del món de vi, també arruïnaria la vida dels propietaris de monoconreu .

Aquesta era una de les raons per la qual va crear i presidir un dels Sindicats agraris més importants i actius en la diversificació dels conreus, doncs la plaga avançava malgrat la dolorosa franja de seguretat que s’havia creat arrancant vinya encara sana de costat i costat dels Pirineus.

La mort dels ceps de manera massiva per l’acció d’un insecte d’un mil·límetre de llargada que s’alimenta de la saba de tots els ceps va provocar una de les pitjors crisis agràries i els grans propietaris van aprofitar per rescindir els “contractes a rabassa morta” molt abans del que fins aleshores havia estat la vida mitja de la vinya, i els Tribunals de Justícia van dictaminar a favor dels grans propietaris atemptant al que fins aleshores s’havia respectat sobre el costum, la causa externa, van desmerèixer l’enginy i l’esforç dels vinyaters, limitant a 50 anys el contracte i sembrant la llavor d’un gran conflicte que va provocar, entre altres coses, el naixement de l’organització més poderosa de reivindicació agrària, la Unió de Rabassaires (1922), sorgida com a Federació de Sindicats.

De la mà del Sindicat que va promoure i presidir durant anys va insistir en la diversificació dels conreus, amb la necessitat de convertir en petits ramaders als pagesos, i plantar farratge i cereal on hi havia vinya, però el conflicte amb la interpretació dels contractes d’arrendament dificultava aquesta necessària adaptació als nous temps. Començava la mecanització, i apareixia la primera màquina de bregar el cànem de la mà del Frederic Ros Sallent que compaginava la seva activitat agrícola amb la de propietari industrial del tèxtil.

Així doncs, eren temps de treball al camp i a la fàbrica per a poder sobreviure.. Mollet tenia aigua i comunicacions per carretera i per tren i vivia l’aparició de Can Fabregàs, la Teneria Moderna Franco-Española, Can Múla,….

Durant un temps, un masover amb coratge va participar activament en els debats i organitzacions dels propietaris agraris i plegats van ser protagonistes de la primera mecanització de les feines del camp.

Joan Tura Pedragosa, el meu besavi, conscient de la seva condició de petit propietari i masover de Can Lledó, conegut per el “Pinyonaire” perquè ajudava a les feines de gestió dels bosc del Mas de Sant Feliu de Codines d’on era originari i abastava pinyes per posar pinyons al mercat en totes les seves modalitats possibles (amb esclòfia, sense esclòfia, torrats, pelats, garapinyats…..)va participar activament en aquelles qüestions que creia positives pels treballadors de la terra i petits propietaris i tingué un paper destacat en la creació de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Mollet, com a Caixa de previsió, del Centre Mutual de Sant Isidre i del Sindicat Agrari de Mollet de gran reconeixement a Catalunya (1907). Fou el primer masover, i quasi l’únic que van permetre que tingués càrrecs en els òrgans de direcció de les organitzacions de propietaris agraris com ara la CAOV (Cambra Agrària Oficial del Vallès), que Jordi Planas i Maresma descriu perfectament en la seva tesi doctoral.

Les Corporacions Municipals sortides del resultat d’aquelles eleccions del 13 de novembre es van constituir el Cap d’Any d’ara fa cent anys i dels regidors en van sortir les Diputacions que en agrupar-se van crear la Mancomunitat de Catalunya, es a dir, el primer govern que abastava tot el territori català, un fet que no es produïa des de 1714.

Fou aquest projecte de crear la Mancomunitat i el discurs social d’Enric Prat de la Riba el que va animar al meu besavi, Joan Tura Pedragosa a concórrer a les eleccions, unes eleccions que va guanyar folgadament tot i les limitacions de representativitat democràtica de l’època.

La Mancomunitat es constituí el 6 d’abril de 1914 i l’educació, la cultura, la formació dels aprenents, els camins i ponts, la beneficència  publica com a precursora dels programes d’assistència social i la política agrària i forestal foren les seves prioritats, Segurament aquest fou el període de major reconeixement públic i  institucional dels homes de la Lliga Regionalista, encara que mai van poder fer-se oblidar la seva actitud reaccionaria durant els fets de 1907 que culminaren amb la Setmana Tràgica  i del que se’n va responsabilitzar dos anys més tard al pedagog Francesc ferrer i Guàrdia creador de l’Escola Moderna lliurepensadora i coeducadora essent executat desprès d’un procés ple d’arbitrarietats el 13 d’octubre de 1909 a Montjuic sense que s’hagi demostrat mai cap relació amb els fets pretesament jutjats.

Malgrat tot, el període de la Mancomunitat esdevé un temps esclatant de recuperació del sentiment nacional i de demostració de que una acció de govern des de Catalunya podia fer que la llengua catalana comencés un interessant procés cap a la seva oficialitat, i tot el que es referia a la cultura i a l’ensenyament prenia una importància mai coneguda fins aleshores. D’aquell impuls cultural en va nàixer el projecte de construir els Col·legis Nous de Mollet del Vallès i el pont sobre el Besòs que millorava les comunicacions amb Martorelles, Sant Fost i Badalona.

Però des del punt de vista local, és en el període que Joan Tura Pedragosa ocupa la màxima representació municipal que es produeixen els grans desencontres amb els grans propietaris agrícoles, especialment amb Frederic Ros Sallent que sempre va intentar influir en les decisions municipals. Com que no va voler ser un alcalde servil als interessos dels grans propietaris va renunciar a l’alcaldia un any i mig després de prendre possessió (3 de juny de 1915).

El Cap d’any de fa cent anys no pot passar desapercebut en el meu pensar, les dates nadalenques a Can Lledó i més tard a Can Pinyonaire sempre han fet olor de resina de pi i de bosc perquè els porxos eren plens de pinyes, aquesta olor que ens ha acompanyat tots els nadals.

És molt més conegut el meu avi perquè el seu temps de dedicació pública va coincidir amb la II República i la Guerra Civil i va patir conseqüències terribles per el seu compromís democràtic i progressista, però això no treu que us parli del meu besavi, un pagès de la Lliga, un home valent, de mirada oberta, avançat als seus temps, inquiet per conèixer, que no va abaixar mai el cap. El seu sentit d’ordre, rectitud i justícia el va portar a ser sometent fins als darrers dies de la seva vida (1930). No va poder veure com el seu fill guanyava les eleccions del 12 d’abril de 1931

 

 

Montserrat Tura Camafreita

Metgessa. Ha estat alcaldessa de Mollet del Vallès i Consellera del Govern de la Generalitat de Catalunya

 

D’una conversa en un marge i d’uns mots prestats

Aquesta setmana hem escoltat com Ester Safont renúnciava a la seva condició de regidora del l’Ajuntament de la nostra ciutat després de deu anys en diferents responsabilitats en el guiatge del pas dels dies de la nostra vida col·lectiva.

Ha tingut importants responsabilitats en el planejament i la disciplina urbanística, en medi ambient i en obres publiques, però d’aquesta etapa en guardarem més un record de com va exercir la seves responsabilitats que de les responsabilitats mateixes. I no és poca cosa en l’etapa de perdúa de confiança en   els que exerxeixen o hem exercit responsabilitats governamentals, perquè Ester Safont deixa un bon record en la seva acceptació de la pluralitat d’opinions i d’opcions, en la forma de com exercir comandament, en l’us auster i humil dels atributs del seu càrrec, amb la relació plañera amb els que som els seus conciutadans i conciutadanes.

A ella i a mi, ens agrada buscar referències de grans pensadors per enriquir les nostres converses i els nostres dies, descobrint sovint que molts encertats pensaments ja han estat expressats en un món que insisteix en fer-se el sord. Ara mateix, mentre escric això penso en Salvador Espriu i la seva “Pell de Brau”:    “ Si et criden a guiar/un breu moment/del mil·lenari pas/de les generacions,/aparta l’or,/la son i el nom……/No esperis mai/deixar record,/car ets tan sols/el més humil/dels servidors……../El desvalgut/i el qui sofreix/per sempre són/els teus únics senyors…” i trobo que li escau, doncs ha treballat sense defalliment, fins i tot en moments que d’altres dones que hem tingut fills mentre ocupavem responsabilitats de govern sabem que nos són fàcils.

I, li escau, també el que Thomas Jeffersson va deixar-nos dit de la integritat i del poder quan afirmava “Tota persona es capaç de superar dificultats, ni que només sigui per instint de supervivència, però si vols posar a prova la seva integritat, dona-li poder”. És doncs en la manera d’exercir el poder i no en la quantitat de poder que pots ostentar on posem a prova la integritat humana de les persones. No és baladí, no és insignificant, per a mi, ara mateix és el més important. I és important que ens hagi dit que renúncia voluntàriament de la seves responsabilitats.

Durant sis mesos, només durant sis mesos, l’Ester Safont va ser una de les meves Tinents d’Alcalde, just abans de que el President Maragall em demanés que acceptés ser Consellera d’Interior de Catalunya. Per definir aquella època  agafarem més mots prestats, ara de Benjamin Franklin, estadista i científic americà quan ens va deixar dit    “ Si només em dius les coses amb desgana, les oblidaré, si intentes ensenyar-me, segur que ho recordaré, però si m’impliques, si m’en fas part indestriable, aprendré i no oblidaré mai més”. Així vàrem aprendre de cada petita cosa que li succeïa a la ciutat, de cada dificultat que ens calia superar de cada projecte que vàrem fer realitat.

L’Ester Safont és la filla gran de Can Salvi de Gallecs, arrelats a la terra i a la defensa del que avui és un dels patrimonis naturals més interessants de la Catalunya metropolitana, i una conversa en un d’aquells marges que els grans tractors voldrien eliminar i que són els que donen fe del petit conreu i dibuixen les ratlles del nostre paisatge, va començar el nostre compromís compartit. El nostre compromís amb Mollet del Vallès.

No entendre res

Fa dies que dono voltes al que no puc deixar de qualificar de nova provocació del Govern espanyol. Les lleis no s’improvisen, es redacten durant mesos i si a corre-cuita s’afegeixen disposicions finals, el pedaç es fa més evident que mai. L’equip de ministre Wert  ens deu considerar realment ignorants si creu que no ens adonem d’aquest petit detall i de que l’afegitó s’ha produït just desprès d’unes eleccions en que des de la mateixa nit de l’escrutini el PP intenta afeblir el concepte de nació catalana i tot el que la identifica.

Aquesta vegada, han ferit el més sensible i, alhora, el que més suport ha suscitat des d’abans de la recuperació de l’autogovern: la nostra llengua pròpia.

Des de fa més de treta anys hi ha un ampli consens en la defensa del català, que no només esta considerada llengua oficial, sinó que a principis dels anys vuitanta tots varem coincidir amb el terme jurídic de pròpia, i d’establir que el sistema de immersió a l’escola era una manera de recuperar la seva normalitat sense separar els infants per raó de llengua d’origen familiar, aconseguint així que fóssim un sol poble. El sistema ha funcionat sense problemes i voler destruir aqust important objectiu és no entendre la feina feta i cavar un forat profund entre famílies.

Si volem que tothom comprengui el català, que ningú pugui exigir-nos canviar de llengua quan la parlem, si volem assolir l’autentica oficialitat, hem de seguir amb sistemes de protecció especial perquè venim de situacions de menysteniment i prohibició i perquè ens un dels nostres drets històrics.

La proposta Wert és contraria a la Constitució que obliga als poders públics a protegir i promocionar les llengües dels “seus” territoris, és contraria a l’Estatut i a la Carta Europea de les Llengües. Crear problemes on no hi són, violentar consensos,i voler retrocedir en una normalització que encara esta molt lluny d’haver-se aconseguit és no entendre res.

Pensar que el nostre sistema educatiu ha de prescindir d’un dels instruments més preuat i lloat arreu del món, és no entendre res, substituir l’escola catalana per una escola dual i intentar destruir el sistema de convivència que nosaltres, amb el suport de totes les forces politiques del Parlament, hem decidit tenir.

Qui no entén res d’allò que ha de governar, no ho pot seguir fent, i el responsable d’educació d’un estat compost, té l’obligació de conèixer els models que cada territori que configuren les nacions històriques s’han dotat, i respectar_lo. Si no ho coneix, no pot ser ministre i si ho coneix, i malgrat els bons resultats ho vol destruir, tampoc pot ser ministre.

No pot intentar crear una “comunitat espanyola” dins de Catalunya, i no pot trencar la nostra convivència per a debilitar-nos com a nació. Si ho fa, està utilitzant els nens per a objectius politics del seu partit o ideologia, i no ho permetrem. Perquè això ja no seria no entendre res, seria i és la dinamitació del nostre més sensible fet diferencial: la llengua pròpia, el català.