L’ESPERANÇA INDESTRUCTIBLE

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell

[…]

i caminarem pels camins infinits i lliures alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

[Fragment del poema M’han demanat que parli de la meva Europa

Salvador Espriu]

Quantes coses conflueixen en aquest avui que ens aplega. Situats en un espai i en unes responsabilitats que hem triat, tenim l’obligació de definir propòsits i de marcar direccions.

Som depositaris d’un llegat incommensurable. Un projecte polític que s’ha anat construint en el pas del temps per molts companys amb nom propi i molts anònims que estaven disposats a entregar el seu temps que és vida, per a fer-ho possible.

El projecte que consta d’uns principis que fem sagrats des de la laïcitat. Hem servat la llibertat i la igualtat. Hem aconseguit veure de prop la justícia social, hem defensat la nostra nació com ningú, sabent-la plena de replecs de paisatges diferents en què ens hi reconeixem i de situacions personals ben diverses que s’arrelen perquè només així creix el brancam i les fulles.

Ho hem fet durant dècades. Des de les fàbriques i les escoles, des de la pagesia als joves emprenedors i creatius.

Hem estat el partit dels treballadors i dels intel·lectuals, hem trenat una corda potent feta de molts cordills i capaç d’aguantar el pont pel qual ha transitat el coneixement que ens fa lliures, el contacte humà que ens uneix.

Com a socialistes hem transformat de manera consistent i irreversible molts dels racons de Catalunya. Hem acostat la nostra nació al somni de la modernitat. Hem après que la redistribució dels recursos, de la riquesa, ens acostava a la igualtat, si més no a la igualtat d’oportunitats.

Ara tot s’ha mogut. Tot ha mudat que dirien els que ens precediren. La sola redistribució de la riquesa no ens resolt tots els problemes perquè ha canviat la producció dels béns, dels serveis, és a dir de la riquesa. Volem redistribuir una riquesa escassa i globalitzada i les veus dels que dominen les grans corporacions econòmiques ens volen fer creure que no és possible.

I, nosaltres sabem que no renunciarem al principi sagrat de la justícia social; que les persones canvien, fins i tot moren, però les idees, el nostre projecte sobreviu i triomfarà.

Perquè si una societat lliure no pot ajudar els molts que són pobres, tampoc podrà salvar els pocs que són rics. Si les elits econòmiques i financeres no entenen que s’han de comprometre i aportar més que mai al bé comú, no han entès que no hi ha sortida de la crisi per uns pocs. Que nosaltres no deixarem que la pobresa creixi, i s’enquisti, que s’empobreixi un país que havia tot just començat a caminar pel sender del benestar.

Alguns insisteixen en què hem estirat més el braç que la màniga oblidant que durant dècades quan Europa creava ciutats i benestar aquí es feien disbarats urbanístics i es mantenia sotmès a la por i a la ignorància al nostre poble.

Hi ha riscos i costos en les accions, però són molt menys que els de la inacció.

Hem de replantejar tota la política fiscal. La més política de totes les polítiques. No volem pedaços “d’euros” per recepta, de taxes judicials, i de taxes universitàries. Volem una política impositiva progressiva, sense governs que permetin els murs opacs on amagar grans fortunes. Governs, conservadors sempre, que a vegades sembla que no hagin vist mai la cara de la pobresa autèntica, dels nostres conciutadans que amb una tristesa punyent no tenen més remei que fer llargues cues per aliments i roba usada.

Aquests problemes d’injustícia social no poden ser resolts pels escèptics i cínics de les forces conservadores que avui ens governen, perquè els seus horitzons de justícia social són limitats, són resignats. Necessitem persones que puguin somniar coses que mai han estat somniades abans, perquè la sortida d’una crisi diferent requereix de propostes agosarades i de capacitat de treball dels governs amb la societat més dinàmica i activa. Des que Convergència i Unió ens governa no hem sentit mai cap declaració d’esforç i coratge referida als problemes socials. Esforç i coratge que tampoc serien suficients sense propòsit i projecte, sense aquest compromís que ve d’antic i que els socialistes avui renoven en afirmar que no som ni volem ser altre cosa que els representants d’una societat, avui amb molts problemes que espera de nosaltres la protecció pública que els governs democràtics estan obligats a donar (no per caritat, per ser Estat).

La societat no ens creurà capaços de complir amb el nostre compromís renovat sinó mostrem l’honestedat, la renúncia a determinats privilegis que dóna avui l’ocupació d’alguns càrrecs públics. L’honestedat i la proximitat ens faran recuperar la credibilitat. La distància i els pedestals l’incrementen.

Catalunya ha creat nous nivells d’administració. Hi ha encavalcaments inexplicables i incomprensibles quan els serveis socials no donen l’abast i no poden evitar que famílies senceres visquin sense aigua, sense electricitat o siguin desnonades. Els representants de l’administració pública han de ser els primers de mostrar humilitat.

La butxaca i les parets de vidre dels poders públics que vam prometre fa temps, avui són inherents al compromís pel bé públic.

Sense aquest compromís no cal presentar-nos davant d’una societat que veu com cada dia perd part del benestar conquerit amb esforços.

 

COINDICINT AMB AQUESTA CRISI

Catalunya, en aquests anys de crisi ha anat acumulant sentiment de menysteniment social, cultural, financer.

Un Estat que vàrem ajudar a democratitzar els anys 70 i a reequilibrar amb la nostra aportació política i econòmica, des d’aleshores ençà es mostra arrogant, immobilista, desconsiderat i desatent.

Si Espanya hagués estat capaç d’adaptar-se al pas del temps, s’hagués mostrat capaç d’entendre allò que Pi i Margall ja proclamava l’any 1873 “Nosotros sostenemos y seguimos sosteniendo, que no hay federación donde no se afirma la unidad de la nación por el libre consentimiento de las regiones y consideramos hasta sacrilegio suponer que necesitamos afirmar que una nacionalidad, la catalana es obra de los siglos”.

Si Espanya hagués entès l’esperança depositada en l’Estatut del 2006 com a mecanisme acordat d’ampliació del nostre autogovern i de consideració de nació de Catalunya, avui el sentiment creixent de despreniment no seria tan important, tan massiu.

L’onatge del mar de la llibertat no existeix sense onades… i les onades tenen diferents intensitats però són sempre presents.

Això és el que succeeix amb el clam de llibertat i de reconeixement nacional a Catalunya, sempre hi és. No veure’l o ignorar-lo és inútil.

Tard o d’hora la llevantada es farà present.

El 10 de juliol de 2010 i l’11 de setembre d’enguany han estat exemples d’indignació democràtica.

Qualsevol responsable polític ha d’atendre el clam d’una comunitat nacional i saber canalitzar-lo institucionalment.

El president Mas intenta canalitzar-lo electoralment. A nosaltres ens pertoca fer-ho amb el respecte institucional que es mereix i sabent que no es pot negar la veu a un poble que es vol expressar. Per això alhora que cal formular amb claredat una reforma de la Constitució que inclogui la unió en llibertat de les nacions que configuren el Regne d’Espanya, cal entendre, com a part de la reivindicació d’aquesta imprescindible modificació constitucional, l’exercici del dret a decidir.

Cap Estat que es consideri democràticament avançat pot impedir a una comunitat nacional que expressi lliurement, en vot personal i secret, amb respecte a totes les posicions del si, del no i de l’abstenció la seva voluntat de formar-ne part.

Els estats evolucionen i les necessitats dels seus ciutadans també. No podem respondre amb les mateixes paraules que fa 20 anys un problema que s’ha agreujat sovint per inacció d’altres, per negació de la realitat per part dels poders de l’Estat.

Hi ha riscos i costos en les accions, però són molts menys que els de la inèrcia i la inacció.

Els socialistes estem en condicions de garantir l’adequada canalització de la riuada d’il·lusió i l’esperança que ha omplert els carrers durant la tarda de la Diada d’enguany.

Perquè amb els cordills hem trenat una corda i amb la corda podem bastir els ponts necessaris, però sobretot perquè només nosaltres podem garantir l’actitud profundament democràtica de no permetre que ningú instrumentalitzi el sentiment nacional català en benefici dels seus resultats electorals.

“Les normes no són sagrades. Els principis sí que ho són.”

La Constitució es modificable i s’ha de modificar, el principi de llibertat i de democràcia s’ha de protegir perquè és la nostra obligació com a demòcrates i el Partit Socialista ha defensat aquests principis com a columna vertebral de la seva actuació de la seva raó de ser.

Espanya té un problema. No escatimarem paraules per a fer-li entendre, però no podem defugir el configurar un horitzó pel demà, evadint la responsabilitat de comprendre l’avui.

Els que coneixem el fracàs podem aconseguir grans coses, perquè sabem dels obstacles del camí. No serà possible seguir afirmant que Espanya evoluciona cap al federalisme si no podem posar-ne cap exemple sòlid. Avui l’autogovern que tant ens ha costat aconseguir està en risc de regressió, de recentralització.

L’èxit de conduir el desig del nostre poble cap a situacions de major llibertat en un món d’interdependències és una feina que requereix de coratge i rigor, perquè el futur no és un regal, és un assoliment. Perquè l’èxit no és l’objectiu, és la conseqüència de la feina feta.

Thomas Jefferson va afirmar: “prefereixo exposar-me als inconvenients d’un excés de llibertat que els inconvenients insuportables de la manca de llibertat”.

Persones amb coratge i coherència, d’una llarga tradició de defensa de les llibertats individuals i col·lectives poden esdevenir un instrument molt poderós de transformació. Aquest instrument pot i ha de ser el nostre partit, aquestes persones amb coratge i coherència hem de ser tots nosaltres, i sobretot els que avui han quedat fora d’aquesta sala.

En els nostres moments més foscos de la nostra història vàrem conservar una esperança indestructible en el futur.

Es des d’aquella esperança indestructible que voldria parlar-vos conscient que Convergència i Unió no només ens vol vèncer en les properes eleccions sinó que voldrà destruir-nos com a projecte polític. Sap que som el projecte més sòlid, el que abraça a uns catalans i catalanes en l’expressió de pluralitat que sempre ha caracteritzat la Catalunya formada per persones vingudes d’arreu.

En els darrers mesos ha mirat d’ignorar-nos, bescantar-nos dels processos polítics iniciats per un nou model de finançament de Catalunya anomenat Pacte Fiscal i en el darrer debat d’orientació de política general quan hem afirmat la nostra voluntat de fer possible el dret a decidir.

En un debat democràtic seriós podríem afirmar que en la seva dèria abassegadora volen negar-nos la llarga trajectòria de defensa de les llibertats personals i col·lectives i pretenen proclamar-se l’única veu autoritzada ignorant el principi de tot estat democràtic i de dret que ha de ser per definició plural i que diu que aquells que neguen la llibertat als altres no la mereixen per a ells mateixos.

Pretenen negar-nos la representació de Catalunya instal·lats en unes institucions que sense el nostre partit mai s’haurien recuperat.

No han mostrat mai el respecte, no han honorat mai la memòria d’un dels més ferms treballadors d’aquesta causa: Joan Reventós.

Cal aturar una dreta reaccionaria a l’Estat que amb l’excusa de la crisi ens vol retornar al passat:

  • Cadena perpètua
  • Dret a decidir sobre el propi cos, perquè la interrupció de l’embaràs no dependrà de les dones.
  • Perquè la reforma laboral va acabar amb el dret laboral.
  • Perquè volen acabar amb la cultura i l’art i, perquè quan un país acaba amb la creativitat el país desapareix.
  • Perquè l’educació ha estat retallada.
  • Perquè no entenen les dificultats que té una família amb grans dependents.
  • Perquè menystenen els parlaments on resideix la voluntat del poble.

En aquest moment de parlar de qui ha d’encapçalar el projecte socialista faig meva la coneguda reflexió d’un dels germans Kennedy.

N’hi ha que miren les coses que van omplint els dies de manera similar i es pregunten el perquè. En Robert Kennedy va afirmar que només canviarien el món els que eren capaços de pensar en coses que encara no s’havien fet mai i preguntar-se “per què no?”.

Explico millor el que penso i vull que el que sóc i em costa parlar-vos de mi. Em sembla prou honor que avui tingui una mínima possibilitat d’assemblar-me a Joan Reventós Raimon Obiols, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall i José Montilla.

Naixem tots iguals.

Naixem tots lliures.

Les normes que més endavant ens faran diferents o intentaran limitar la nostra llibertat com a persones les han creades els humans i són susceptibles de ser canviades per les noves generacions i només els humans amb consciència social i convertits en lluitadors sense defalliment poden fer que les vides d’aquests nadons no neixin condicionades des del primer plor.

Perquè res és immutable amb excepció dels drets inherents i inviolables de les persones i aquests són també els nostres valors irrenunciables: la igualtat, la llibertat.

No hi ha res que s’oposi ni el gest ni el pas d’aquell que té una clara, decidida i tenaç voluntat de camí i jo la tinc per encapçalar aquest projecte imprescindible per les persones que avui viuen i configuren Catalunya.

Montserrat Tura

Consell Nacional Extraordinari del PSC, 30 de setembre de 2012

7 pensaments sobre “L’ESPERANÇA INDESTRUCTIBLE

  1. eduard montiu de nuix

    Montserrat ets la dona amb més coratje del PSC.Enfront de l’actual direcció vas treure un bon resultat.No defalleigis a no tardar seràs un gran lider.El teu anyorat cosí segur que està orgullosa de tu, com ho estem nosaltres.Molt cordialment.

  2. Albert

    Montserrat, amb els que també creuen en l’autodeterminació deixeu a temps el PSOE en CataluÑa. Soc socialdemocrata i català. No tinc a qui votar el proper 25 de novembre i crec que som uns quants. Feu un partit ja o la història us passarà per sobre.

  3. Victor Valdes

    “Naixem tots iguals. Naixem tots lliures.” Amb això ho dius tot i amb això t’adones que tot resta per fer. La magia de tus paraules em fa pensar com a persona, i no pas com a territori, com un esser viu i no pas com a una substancia inert que són les pedres. Per què lligar la nostra historia a les pedres si som lliures i elles no? Per què lligar la nostra historia a les pedres, si tots som iguals i elles no? T’admiro Tura. No ens deixis, i menys ara que tant et necessitem.
    Salutacions cordials,

  4. Maribel

    “(…)hem trenat una corda potent feta de molts cordills i capaç d’aguantar el pont pel qual ha transitat el coneixement que ens fa lliures,(…)
    Montse, t’admiraro i t’he admirat sempre, com a dona i com a socialista. L’anterior comentari ho ha dit clar. Petons.

  5. Josep Maria

    no ploris pel que podia ser, ja que les llàgrimes no et deixarán veure l’avenir.
    Força Montse!!!

  6. Ramon

    tot i no sent socialista (jo), sempre te admirat i m’hagués agradat que ocupessis el lloc que et mereixes i no tenir d’aguantar els personatges que hi han al front del PSC, per a molta gent, IMPRESENTABLES, sotmesos a les ordres de la “meseta”. Amb Maragal i cia., triunfareu.. Salutacions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s