¿Intoleràncies? (article que em publica avui El Periodico)

Hi ha dos principis inherents a la condició de demòcrata i una base de respecte als drets humans que dono per acceptada sense necessitat de més comentaris. La igualtat i la pluralitat han estat a la boca de qualsevol persona que hagi parlat de temes polítics o socials, però la realitat segueix sent desigual i l’acceptació normalitzada de diferents opinions sobre un mateix tema va adquirint actualitat per l’aparició d’afirmacions esquitxades d’intolerància en diferents àmbits de la vida catalana.  Ningú es considera intolerant, ningú vol ser titllat de ser-ne i potser tots ho hem estat una mica en algun moment de la nostra vida. No s’ha de confondre amb la fermesa, no s’ha de confondre amb la vehemència de l’argumentari, com no s’ha de confondre la raó amb la radicalitat, ni la radicalitat amb la mala educació.

Fins aquí, unes quantes obvietats que malgrat ser-ho les sento necessàries. Vivim moments interessants i preocupants, i els vivim amb passió, perquè la crisi econòmica ha posat al descobert la fragilitat de conquestes socials que crèiem irreversibles i tenim necessitat de cridar i l’obligació de trobar nous contraforts que facin més sòlid el que havíem bastit i que anomenàvem amb cantarella estat del benestar , terme popularitzat pels liberals perquè no volien que una societat amb serveis públics desenvolupats s’anomenés socialdemòcrata, però a la fi acceptat per tots. La igualtat somniada ha fet moltes passes enrere en poc temps, i l’accés al coneixement i als serveis i els ascensors socials estan en liquidació. Però ens queda la igualtat jurídica i la igualtat davant les urnes, i ningú hauria de menysprear la seva força, la capacitat de transformació de la suma de moltes persones disposades a canviar allò que els envolta.

I si la igualtat qüestionada i defensada fermament i col•lectivament té un incommensurable poder de transformació, la pluralitat i la seva acceptació és l’antídot de la intransigència. «No estic d’acord amb el que dius, però lluitaria fins a la mort perquè tinguessis la llibertat de dir-ho» era una frase molt estesa entre els diferents col•lectius antifranquistes.  La societat catalana, la Catalunya nació, debat cada dia sobre el seu dret de sufragi. Ara mateix debatim i busquem formes per exercir un dret de sufragi per decidir si la llibertat dels pobles i nacions ha de ser lliure i voluntària o si, a l’Europa del segle XXI, els estats moderns poden sotmetre les comunitats nacionals a un estatus contra la seva voluntat majoritària. El debat és realment apassionant, interessant, i segurament marcarà l’evolució del Dret constitucional i de la teoria política de les properes dècades. Cal fer-ho bé, sense frivolitats i sense prejudicis. Ens observa el món i condicionarem la vida de les generacions que ens succeiran. Però el que m’anima a escriure avui no és la defensa del que hem popularitzat com el dret a decidir, del qual públicament m’he mostrat partidària. El que m’empeny a escriure és la tendència a rebelar-me contra la intransigència, vingui d’on vingui.  No podem jutjar les persones pel que votaran en una consulta en què haurem de garantir el vot no coactiu i el vot secret i, com a demòcrates, la igualtat d’expressió i de mitjans de les diferents opcions. No és admissible que no valorem com són les persones i què fan cada dia o què han fet en el seu recorregut vital i les jutgem pel que suposadament votaran en una consulta en què caldrà mesurar molt bé quina és la pregunta. El risc de caure en la intransigència pot lesionar el procés anomenat sobiranista. I el prejudici, la negació al canvi, la sordera al clam del carrer, el recurs a la por, l’acusació fàcil de «separatisme encegat» esdeven negadors de l’evolució inevitable i desitjable d’unes estructures la rigidesa i interpretació restrictiva de les quals han malmès l’esperit del pacte constitucional, perquè aquell temps d’angoixes i renúncies era per construir un marc de llibertat, no una cuirassa rígida i ofegadora. La intransigència de l’unionisme impedeix veure la importància política del moment.  Encara hi som a temps, som a temps de fer-ne un procés ple d’arguments sòlids que substitueixin la desqualificació. Som a temps de tornar a defensar la pluralitat com a principi irrenunciable de la democràcia, i que ningú s’equivoqui pensant que el respecte és feblesa, perquè pertanyem a un poble que n’ha fet força del respecte, de l’exigència a ser respectat.

Pluralitat, igualtat, respecte, fermesa, intel•ligència, capacitat de convèncer amb arguments sòlids, intel•ligència del debat polític, mobilitzacions (les que calguin), i les urnes, sempre les urnes, també en la lliure determinació dels pobles.  Volia que el meu partit aixequés aquesta bandera, la d’un poble que reclama el seu dret a sufragi perquè les diferents posicions es puguin expressar i no es jutgi les persones pel que voten, sinó per si permeten votar, o si coaccionen el vot que és l’expressió més lliure dels homes i les dones, i per tant, dels pobles. Per això vaig celebrar alguns acords del darrer congrés i el vot favorable a quasi la totalitat del pacte fiscal i la proposta de final de la legislatura de suport a una consulta on el poble català decideixi lliurement el seu futur. I he lamentat que s’argumentés la manca de pluralitat per no participar en la mesa del Pacte pel Dret a Decidir, perquè sent-hi el PSC hauria estat més plural. Ho escric en aquestes pàgines i ho he posat a debat en els òrgans de direcció del meu partit, el PSC, des del qual vaig defensar la normalització lingüística, la catalanització de la vida pública, la modernització de les nostres constitucions , l’ampliació del marc estatutari i la indignació democràtica d’una sentència que ens va fer sortir al carrer. D’un partit que ha reclamat l’emancipació nacional i que ara en algun dels seus gests no reconeixo i, a voltes, em costa reconeixer-m’hi.  Aquestes darreres setmanes als que no coincidim amb la versió del primer secretari se’ns ha convidat a marxar, com si descobríssim ara l’expressió de les diferents sensibilitats, com si els governs Maragall i Montilla o el lideratge de Raimon Obiols haguessin caminat sobre una catifa de pètals en els debats interns. ¿Com podem aixecar la veu contra la intolerància si hem deixat de creure que integrar diferents sensibilitats és funció obligada de qui lidera una formació política que sempre ha volgut presentar-se a la societat com a constructora de ponts? ¿Com parlarem de diàleg si insinuem l’exclusió, si menystenim la diàspora?  Hi ha una defensa del dret a sufragi, hi ha una defensa de la llibertat de Catalunya com a contraposició a la lectura pervertida del pacte constitucional que només es pot fer des de posicions d’esquerres, que no pot ser l’excusa per no formular noves propostes de manteniment de la igualtat d’oportunitats socials, ni és messiànica. Senzillament, és la defensa de la igualtat i la pluralitat el que ens farà lliures de veritat, i més socialistes que mai.

MONTSERRAT TURA

METGESSA

2 pensaments sobre “¿Intoleràncies? (article que em publica avui El Periodico)

  1. Teresa Sigüenza casas

    Estimada Montserrat et convido a unirte al Netcat ja que fa molt énfasi en el que tu dius, no vullser pesimista pero no veig al Pere Navarro sense els complexes qu´el fan encara enganxat al socialisme d´espanya,pero a Tú si, y tant de bó els poguesis arrosegar al teu concepte de democracia qu´es le nostre si decideixes marchar avurrida et convido a unirte a nosaltres .Se de sobres que coneixes Net CAt:.Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s