Cap d’any de fa 100 anys. Publicat a El 9 Nou 3 gener 2014

CAP D’ANY  DE FA CENT ANYS

 

Des de mitjans del segle XIX la participació en la política local estava regida pel sufragi censatari en les eleccions municipals, és a dir, fins que la  II República no va legislar al respecte, només votaven els contribuents, els que tenien alguna propietat que tributava, però malgrat tot les eleccions municipals eren les més representatives d’aquell context

En Joan Tura i Pedragosa havia arribat a Mollet procedent de Sant Feliu de Codines quan tenia cinc anys (1865), el seu pare no era l’hereu del Mas Tura i havia decidit instal·lar-se a la plana en un moment de grans canvis. Van viure a Can Lledó,  com a masovers, la masia coneguda com el “cuartelillo” per haver servit d’instal·lació militar durant la Guerra del Francès

Als 48 anys i després d’una intensa vida dedicada, en molt bona part a combatre la plaga de la fil·loxera i els seus efectes posteriors i d’haver representat a als pagesos molletans, accedir a presentar-se representant a la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, probablement la millor Lliga recordada. Les eleccions municipals es van produir el dia 13 de novembre de 1913, i va prendre possessió del càrrec d’alcalde el dia de Cap d’Any de 1914, essent el primer dels tres Tura que fins ara hem tingut aquest honor.

Era masover, tenia molt poques peces en propietat en un moment en que la vida pública estava regida pels grans propietaris, malgrat això es va fer sentir en una etapa difícil per aquesta plana vallesana que s’havia omplert de vinyes arran de la desamortització dels terrenys propietat de la Cartoixa de Montalegre. Va seguir de prop  i va coneixerr en directe la Révolte des vignerons du Midi francès, coneguda com la revolta dels captaires i era plenament conscient que l’esplendor de la vinya catalana era efimera perquè la plaga acabaria travessant els Pirineus i si havia acabat amb el principal productor del món de vi, també arruïnaria la vida dels propietaris de monoconreu .

Aquesta era una de les raons per la qual va crear i presidir un dels Sindicats agraris més importants i actius en la diversificació dels conreus, doncs la plaga avançava malgrat la dolorosa franja de seguretat que s’havia creat arrancant vinya encara sana de costat i costat dels Pirineus.

La mort dels ceps de manera massiva per l’acció d’un insecte d’un mil·límetre de llargada que s’alimenta de la saba de tots els ceps va provocar una de les pitjors crisis agràries i els grans propietaris van aprofitar per rescindir els “contractes a rabassa morta” molt abans del que fins aleshores havia estat la vida mitja de la vinya, i els Tribunals de Justícia van dictaminar a favor dels grans propietaris atemptant al que fins aleshores s’havia respectat sobre el costum, la causa externa, van desmerèixer l’enginy i l’esforç dels vinyaters, limitant a 50 anys el contracte i sembrant la llavor d’un gran conflicte que va provocar, entre altres coses, el naixement de l’organització més poderosa de reivindicació agrària, la Unió de Rabassaires (1922), sorgida com a Federació de Sindicats.

De la mà del Sindicat que va promoure i presidir durant anys va insistir en la diversificació dels conreus, amb la necessitat de convertir en petits ramaders als pagesos, i plantar farratge i cereal on hi havia vinya, però el conflicte amb la interpretació dels contractes d’arrendament dificultava aquesta necessària adaptació als nous temps. Començava la mecanització, i apareixia la primera màquina de bregar el cànem de la mà del Frederic Ros Sallent que compaginava la seva activitat agrícola amb la de propietari industrial del tèxtil.

Així doncs, eren temps de treball al camp i a la fàbrica per a poder sobreviure.. Mollet tenia aigua i comunicacions per carretera i per tren i vivia l’aparició de Can Fabregàs, la Teneria Moderna Franco-Española, Can Múla,….

Durant un temps, un masover amb coratge va participar activament en els debats i organitzacions dels propietaris agraris i plegats van ser protagonistes de la primera mecanització de les feines del camp.

Joan Tura Pedragosa, el meu besavi, conscient de la seva condició de petit propietari i masover de Can Lledó, conegut per el “Pinyonaire” perquè ajudava a les feines de gestió dels bosc del Mas de Sant Feliu de Codines d’on era originari i abastava pinyes per posar pinyons al mercat en totes les seves modalitats possibles (amb esclòfia, sense esclòfia, torrats, pelats, garapinyats…..)va participar activament en aquelles qüestions que creia positives pels treballadors de la terra i petits propietaris i tingué un paper destacat en la creació de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Mollet, com a Caixa de previsió, del Centre Mutual de Sant Isidre i del Sindicat Agrari de Mollet de gran reconeixement a Catalunya (1907). Fou el primer masover, i quasi l’únic que van permetre que tingués càrrecs en els òrgans de direcció de les organitzacions de propietaris agraris com ara la CAOV (Cambra Agrària Oficial del Vallès), que Jordi Planas i Maresma descriu perfectament en la seva tesi doctoral.

Les Corporacions Municipals sortides del resultat d’aquelles eleccions del 13 de novembre es van constituir el Cap d’Any d’ara fa cent anys i dels regidors en van sortir les Diputacions que en agrupar-se van crear la Mancomunitat de Catalunya, es a dir, el primer govern que abastava tot el territori català, un fet que no es produïa des de 1714.

Fou aquest projecte de crear la Mancomunitat i el discurs social d’Enric Prat de la Riba el que va animar al meu besavi, Joan Tura Pedragosa a concórrer a les eleccions, unes eleccions que va guanyar folgadament tot i les limitacions de representativitat democràtica de l’època.

La Mancomunitat es constituí el 6 d’abril de 1914 i l’educació, la cultura, la formació dels aprenents, els camins i ponts, la beneficència  publica com a precursora dels programes d’assistència social i la política agrària i forestal foren les seves prioritats, Segurament aquest fou el període de major reconeixement públic i  institucional dels homes de la Lliga Regionalista, encara que mai van poder fer-se oblidar la seva actitud reaccionaria durant els fets de 1907 que culminaren amb la Setmana Tràgica  i del que se’n va responsabilitzar dos anys més tard al pedagog Francesc ferrer i Guàrdia creador de l’Escola Moderna lliurepensadora i coeducadora essent executat desprès d’un procés ple d’arbitrarietats el 13 d’octubre de 1909 a Montjuic sense que s’hagi demostrat mai cap relació amb els fets pretesament jutjats.

Malgrat tot, el període de la Mancomunitat esdevé un temps esclatant de recuperació del sentiment nacional i de demostració de que una acció de govern des de Catalunya podia fer que la llengua catalana comencés un interessant procés cap a la seva oficialitat, i tot el que es referia a la cultura i a l’ensenyament prenia una importància mai coneguda fins aleshores. D’aquell impuls cultural en va nàixer el projecte de construir els Col·legis Nous de Mollet del Vallès i el pont sobre el Besòs que millorava les comunicacions amb Martorelles, Sant Fost i Badalona.

Però des del punt de vista local, és en el període que Joan Tura Pedragosa ocupa la màxima representació municipal que es produeixen els grans desencontres amb els grans propietaris agrícoles, especialment amb Frederic Ros Sallent que sempre va intentar influir en les decisions municipals. Com que no va voler ser un alcalde servil als interessos dels grans propietaris va renunciar a l’alcaldia un any i mig després de prendre possessió (3 de juny de 1915).

El Cap d’any de fa cent anys no pot passar desapercebut en el meu pensar, les dates nadalenques a Can Lledó i més tard a Can Pinyonaire sempre han fet olor de resina de pi i de bosc perquè els porxos eren plens de pinyes, aquesta olor que ens ha acompanyat tots els nadals.

És molt més conegut el meu avi perquè el seu temps de dedicació pública va coincidir amb la II República i la Guerra Civil i va patir conseqüències terribles per el seu compromís democràtic i progressista, però això no treu que us parli del meu besavi, un pagès de la Lliga, un home valent, de mirada oberta, avançat als seus temps, inquiet per conèixer, que no va abaixar mai el cap. El seu sentit d’ordre, rectitud i justícia el va portar a ser sometent fins als darrers dies de la seva vida (1930). No va poder veure com el seu fill guanyava les eleccions del 12 d’abril de 1931

 

 

Montserrat Tura Camafreita

Metgessa. Ha estat alcaldessa de Mollet del Vallès i Consellera del Govern de la Generalitat de Catalunya

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s