Arxiu de la categoria: Personal

“Noves maneres de fer política”

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Noves-maneres-politica_0_496750396.html

Anuncis

Acte final de campanya del PSC a Barcelona

Fa uns vint anys, a la plaça de la Rosa dels Vents (a la punta de la Barceloneta, prop del Moll de Llevant) l’alcalde Pasqual Maragall em va explicar –ho recordo com s’hi fos ara– que si poses atenció se sent l’escalf de totes les generacions que han volgut fer de Barcelona la capital de Catalunya. Si hi poses encara més atenció se sent el suport a les difícils transformacions que presenta al món una nova Barcelona.

Llavors sentíem l’escalf dels barcelonins i les barcelonines però no vàrem sentir mai el de Convergència i Unió i menys del PP.

No han tingut interès per Barcelona fins que no han vist que tenien possibilitats de controlar-la. Perquè això no passi és pel que estem aquí.

Els llibres d’història són injustos amb la feina feta pels ajuntaments en aquestes tres dècades.

En la història de Catalunya pesa molt la recuperació de les institucions d’autogovern i no s’explica prou la transformació consistent i irreversible de les condicions de vida de pobles i ciutats feta pels seus ajuntaments.

D’aquesta injustícia se n’escapa Barcelona perquè la magnitud de les seves transformacions ha traspassat fronteres i l’ha feta brillar al món.

No podem estroncar aquest fenomen observat i admirat per tothom. No podem estroncar la feina de Serra, Maragall, Clos i Hereu. Per això estem aquí.

El canvi l’hem fet amb el suport de la ciutat i és aquest suport el que demanem pel diumenge.

Acceptem que superats molts problemes de cohesió i de falta de serveis bàsics, han aparegut nous problemes, perquè les ciutats, canvien, la societat canvia. Per això nosaltres també hem canviat les maneres de fer, perquè només els que vam treure la ciutat i cada un dels seus barris i districtes de les crisis dels any 80 i 90 estem en condicions de fer-ho ara. És per això que estem aquí.

Ens rebel·lem contra la crisi de valors, contra determinades actituds i continguts, contra la banalització de la ciutat que és referent mundial. Predicar el canvi pel canvi és frívol, és una frase pel consum electoral i que Convergència i Unió practica la frivolitat desmereixent la ciutat.

La política recupera el seu veritable sentit quan ens marquem horitzons, vastos horitzons i demanem a tots que ens ajudin a fer-los realitat.

Autocrítica en el que calgui, però tota la força en la defensa de Barcelona, de la cultura, dels llenguatges diferents per un mateix batec: el treball sense defalliment. Per això estem aquí.

No fer res davant els problemes també és una opció política. No fer res mentre l’escola, l’espai públic, la comunitat de veïns o el barri observen noves dificultats és retrocedir.

No fer un món dinàmic i canviant és anar enrere.

El canvi no és descobrir ara que els alcaldes han de treballar per a les persones.

I una victòria de Convergència i Unió a Barcelona seria interpretada pel Govern d’Artur Mas com un aval a les retallades. Per això estem aquí.

Aquests dies en què les conseqüències de la crisi econòmica i de valors ens criden des de les places de les grans ciutats hem de mostrar com els socialistes ensenyem amb la nostra feina que la política és el nexe entre el desig de canvi i la realitat volguda.

Ja no és l’economia la ciència de totes les ciències, és la política honesta, la que suma esforços i voluntats per canviar el món per això em vaig fer socialista, ens vam fer socialistes.

El nostre rebuig a l’economia que busca el guany desaforat i fàcil, el nostre rebuig a la economia especulativa. La nostra defensa de la política que atén als afectats per la crisi i no calla davant l’enriquiment il·lícit. Per això estem aquí.

Els socialistes barcelonins, tots els ciutadans de Barcelona em teniu al vostre costat. Ho vaig dir el dia 19 de febrer, el dia de les primàries. Primàries respectuoses, revulsiu i efervescència dels militants i simpatitzants que des d’aleshores no han deixat de treballar al costat d’en Jordi Hereu que ha sabut canalitzar la força d’aquell procés de democratització interna del partit.

El inconformisme i la unió de tots ens han omplert d’esperança en la victòria.

Llavors i ara hem aprés que quan hi ha dubtes, quan els camins fan preguntes la resposta sempre és: MÉS DEMOCRÀCIA. Per això estem aquí.

Ara Barcelona té un projecte sòlid i els socialistes un compromís d’estructurar una ciutat amb més i millors serveis, la ciutat que conversa amb el mar i la muntanya amb els rius i els turons, per fer-ne espais de vida, de major qualitat de vida.

Són temps de canvis i els canvis només poden ser positius si s’aprofiten per aconseguir formes d’entendre el governar amb major consistència democràtica.

El més democràtic continua essent el sufragi universal: LES URNES. Buides al matí del diumenge. Victorioses al vespre. Per això demano el vot per en Jordi Hereu.

Ara toca guanyar Barcelona el 22 de maig

Quan em vaig presentar per encapçalar la candidatura del PSC a les eleccions municipals de Barcelona vaig fer-ho en el convenciment de que calia una renovació en profunditat de la oferta socialista per tal de refer els llaços amb molts sectors socials que s’han anat desentenent de les nostres propostes. Vaig dir que el sol fet de les primàries suposava un bri d’obertura en el funcionament dels partits i que  estava convençuda que Barcelona viuria aquest procés com un enriquiment de la vida social. Crec que ha estat així.

Fotografia de Lara Jaruchik

El procés de primàries a Barcelona va acabar el dia 19 de febrer amb les votacions dels militants i simpatitzants i amb el resultat ja conegut. Fins i tot sabent que no hem guanyat, tornaria a presentar-me. L’haver fet possible un procés radicalment democràtic com és el de les primàries (que cap altra formació política practica) i la mobilització que ha comportat en el sí del PSC de Barcelona, em confirma que era un pas que calia fer per convicció i coherència.

Aquest és un camí en què caldrà aprofundir en el futur. Amb les persones que m’han acompanyat en el procés de primàries seguirem treballant per tal de fer del nostre partit una organització més democràtica i participativa, més oberta a la societat i més permeable als debats socials.

Temps hi haurà per fer-ho, però ara tenim una altra prioritat: Ara toca guanyar el dia 22 de maig.

Com a socialistes que estimem Barcelona volem que Jordi Hereu revalidi l’alcaldia i col·laborarem en aconseguir-ho. Que ningú ho dubti: És el nostre candidat i representa el projecte en què creiem.

Correspon als responsables de la Federació de Barcelona crear els espais per tal que els militants i simpatitzants puguin participar i sentir-se part activa de la campanya. En la mesura en què aquests espais siguin amplis i acollidors estic segura que la participació serà més gran i els resultats millors. El 22 de maig ens hi juguem molt.

Presentació de la meva candidatura a les eleccions primàries per a l’Ajuntament de Barcelona (resum)

La Pedrera

La Pedrera

Barcelona és la capital de tots els catalans i és molt més que tots els barcelonins. Barcelona és i ha de ser la capital de l’euromediterrània. Ha de ser una de les més atractives d’Europa. Voldria que fos la dels entusiastes, un moviment d’entusiasme cap a una ciutat més valorada des de fora que des de dins.  Servir Catalunya es pot fer des de molts llocs, un dels més rellevants és la seva capital i és un dels honors més alts que qualsevol ciutadà pot assolir.
Catalunya ha estat reconeguda i respectada quan ho ha estat la seva capital, quan ha estat forta i valenta. I quan han estat reconeguts i respectats els seus alcaldes.
Ara, si aconsegueixo els suports necessaris, em disposo a fer-ho des de la capital, posant al servei dels barcelonins el mateix que he fet des de Catalunya. La meva confiança que les coses poden millorar si ens hi esforcem.
Vaig servir a Mollet del Vallès, on vaig néixer, i no me n’amago. He dit moltes vegades que em sento honorada de ser filla de Mollet. Faig el pas per tal que la Comissió Electoral tingui en consideració la presentació de la meva candidatura i ho faig convençuda que el sol fet que estiguem aquí aporta quelcom, un bri d’obertura, del funcionament dels partits i convençuda que Barcelona viurà aquest procés com un enriquiment de la vida social.
Els moments actuals no són fàcils, tampoc a títol individual ni col·lectivament. En els moments difícils, el principal adversari és l’escepticisme, que només és pot vèncer si demostrem la capacitat de canviar el curs de les coses. Amb la decisió dels afiliats.
Aquest pas el faig per fer un esforç col·lectiu, amb un projecte de la social democràcia catalanista en un sentit obert i ampli. Confio que aquest procés, fet des de la millor de les intencions i el respecte cap a Jordi Hereu, serveixi per l’aprofundiment democràtic.
Aquest pas el faig amb la convicció que la meva experiència anterior pot ser considerada com un capital personal i polític, i el vull transformar en un compromís amb el futur de Barcelona i amb tots els que es puguin sentir cridats en aquest futur d’una Barcelona estimulant i dinàmica.
Ara és el moment de recuperar el camí confiat i segur.  Els entusiastes de la capital de Barcelona, l’esperit de la millor Barcelona, la que ha sigut admirada pel món i ho seguirà sent.
Tant la gran Barcelona, la que va més enllà dels seus límits territorials com l’aspra, rica i complexa realitat dels ciutadans. Tant l’una com l’altra han de sentir la protecció del seu ajuntament i alhora Barcelona ha de ser referència important per la vida política del país.
En presentar la meva decisió que vull concórrer a les primàries vull deixar constància que s’ha de treballar a prop però mirar lluny, amb un projecte de ciutat ben ampli. Recuperar la confiança dels barcelonins en la seva ciutat. Fent que tota Catalunya se senti orgullosa de la seva capital. Recuperant i enfortint el valor del respecte com a valor principal entre les persones i administracions, fent bandera dels drets i de l’exigència dels deures.

Projectant la ciutat arreu del món. El valor d’allò que és públic, que no és que no sigui de ningú, sinó que és de tots com el gran patrimoni de tots els ciutadans evitant les apropiacions inadequades. Implicant en els afers públics les millors capacitats, els millors talents públics, les persones que evoquen a la seva societat una part d’ells mateixos amb la voluntat que sigui millor.
Amb la voluntat que Barcelona tingui, per primera vegada una dona assumint la màxima responsabilitat institucional de la ciutat.
Treballaré perquè el PSC guanyi les eleccions del 22 de maig, ja que el nostre principal adversari són aquells que des de l’oposició critiquen la ciutat i no fan res per millorar-la. Vull que Barcelona torni a ser motiu d’orgull. I tornar a estirar el fil d’Europa, on havíem estat grans protagonistes, i estirar el fil del progrés mundial perquè passi a través d’aquesta ciutat.
A tots els que se senten propers al PSC, a tots els que vulguin participar d’aquest procés, que els espero, que els necessito. Que Barcelona els necessita. A partir d’ara em podeu trobar també a montserratturabcn.cat.

Sobre l’Onze de setembre

Espanya havia estat de facto, fins al Decret de Nova Planta de 1716, una monarquia “confederal”.  De fet, des del regnat d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, els monarques espanyols van jurar respectar les institucions, lleis i furs dels antics regnes d’Espanya. El mateix Felip V havia jurat respectar les “Constitucions” de Catalunya a les Corts convocades a Barcelona, l’any 1701, i, havia estat acceptat com a monarca fins que les vexacions a les institucions catalanes es van afegir a l’escenari de tensions internacionals entre dues aliances europees enfrontades. Almansa, Catalunya sencera, Menorca, Gibraltar i els tractats de Gènova i Utrecht ens recorden la geografia local d’un conflicte internacional. A l’Espanya dels segles XVI i XVII havien cabut sota una mateixa corona les institucions i furs dels antics regnes. Per què no hauria de ser això possible a l’Espanya del segle XXI?

Però no solament les referències històriques han de marcar la prioritat i l’instint polític. La realitat social i econòmica dels darrers tres-cents anys ha deixat algunes empremtes nefastes, doloroses. Però també seria absurd passar per alt el que de positiu ens ha aportat la superació dels estaments socials de tradició medieval: el triomf de la raó, l’Estat social de dret, la conquesta de la democràcia i tot el que han aportat les generacions de persones, d’aquí o d’allà, que, amb les seves vides, el seu treball i la seva lluita vital han fet créixer i prosperar un territori que sense ciutadans seria un desert.

La història és important per aprendre’n i no recaure en els errors del passat. La història s’ha de conèixer, no tant per repetir els esdeveniments com per superar amb noves fites la seva dimensió pretèrita. La història ens proporciona ensenyaments que són en si mateixos un tresor valuós que no hem de manipular i que no ens han de segrestar.

Però tan important com la història és la capacitat dels pobles de construir futur. En tots els períodes d’autogovern hi ha hagut dificultats, però s’han produït avenços vertiginosos. L’important és que el nou Estatut és un instrument de futur.

Buscar abans que res l’acord i forjar una nova realitat: aquesta és l’única manera de fer història i de servir els ciutadans.

Cap tribunal pot jutjar els sentiments de la nació catalana, ni pot canviar una història on la defensa de les nostres constitucions i altres drets, és a dir, de les nostres lleis, n’ha estat l’element principal.

I l’Estatut, el volem sencer, i no defallirem fins a aconseguir-ho.

Honorarem els nostres herois i sobretot ara somiem amb un futur on la nació catalana  pugui ser viscuda amb normalitat pel seu entorn: Europa i Espanya.

No és pas la tossuderia de reconèixer la diversitat cultural i política dins d’Espanya; és l’evidència de les lliçons d’una història complexa la que ens porta a afirmar que Espanya serà federal o no podrà ser.