Arxiu de la categoria: Personal

El respecte: el valor més important de la convivència democràtica

UrnaFa un any vaig coincidir amb el president Jordi Pujol en la commemoració del centenari del Palau de Justícia. L’havíem convidat a relatar la seva experiència davant dels tribunals de Justícia i del seu empresonament després dels Fets del Palau de la Música, els quals van coincidir amb el centenari del naixement del poeta Joan Maragall.

En la seva intervenció va explicar amb indubtable sinceritat que sentia un cert pudor al parlar de la seva experiència perquè eren tants els represaliats i tan greu la manera de perseguir, atemorir i exterminar la dissidència de la dictadura franquista que la seva estada d’uns mesos a la presó de Saragossa no li semblava que fos comparable a les autèntiques atrocitats ordenades pels seguidors del dictador.

Internament vaig emocionar-me, perquè el meu pare conjuntament amb el seu germà gran havien ajudat a travessar la frontera francesa al seu pare, ja avi. La història dels camps de refugiats ara tot just comencem a conèixer-la col·lectivament. A casa només havien quedat dones i orfes. La guerra i les tropes franquistes s’havien acarnissat amb els vençuts, i quan creien haver fugit de la barbàrie, el germà gran del meu pare va ser detingut pels nazis i va morir al camp d’extermini de Mauthausen.

No va amagar-nos mai la història de la família, ens cantava cançons franceses de la dècada que va viure lluny dels seus, a l’exili. Sempre deia, però, que hi havia famílies senceres sacrificades, que ell estava viu i per sort ens havia pogut donar vida a nosaltres.

Ens va ensenyar a somiar amb una llibertat futura, una llibertat aixecada sobre la força que dóna no renunciar als principis. Fins i tot, en els temps que res ens era propici.

Us escric aquests pensaments avui, que serveixen per donar activitat a aquest bloc, perquè vull exigir des d’aquestes ratlles la rectificació immediata de les afirmacions de l’eurodiputat senyor Ramon Tremosa, i de la desautorització explícita de la direcció de Convergència i Unió, formació a la qual pertany. El senyor Tremosa ha afirmat que: «és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia» i, per tant, ha fet una frívola relació entre un partit de futbol i el dia en què el poble lliurement, secretament podrà expressar la preferència cap a les opcions polítiques que es presentaran en unes eleccions lliures, i que se celebraran el proper 28 de novembre.

Tot el que s’ignora es menysprea, i avui el senyor Tremosa ha menystingut el que va suposar la repressió franquista, i el sofriment dels que la van patir. Lluitaven perquè hi haguessin eleccions lliures. El senyor Tremosa sembla que desconeix que havien estat prohibides.

Frivolitzar amb la dictadura que vam patir és propi de qui no en va viure les seves conseqüències.

El saber i la raó parlen, la ignorància crida l’atenció a qualsevol preu, i per això al senyor Tremosa li ha semblat ocurrent vincular el president legítim i democràtic de la Generalitat de Catalunya amb el general Franco.

Acabo, Martin Luther King va dir: «res en el món és més perillós que la ignorància i l’estupidesa perseverant dels que no volen aprendre».

Lamento profundament haver d’incloure en el meu bloc el relat d’aquest desgraciat incident de precampanya.

Em van ensenyar a respectar les opinions diverses, per això hi ha candidats diferents, tots legítims. Em van ensenyar a lluitar per la llibertat d’expressió i a fer-la servir quan el que es diu atempta el valor més important de la convivència democràtica: el respecte.

Fotografia: Urna (c)  júbilo-haku CC BY-NC-ND

Anuncis

Benvinguda

Parc dels colorsM’interessa tot el que passa al meu voltant. M’agrada l’observació de la gran diversitat de formes d’entendre i viure la vida.

Catalunya és rica en paisatges: abruptes a les muntanyes, suaus a les planes. Dins d’aquest paisatge tan divers hi ha un autèntic mosaic de formes de vida, des del món rural fins al brogit de la costa en època estival, des de la concentració de persones i activitats a les grans ciutats fins a la calma de les arbredes solitàries.

Per raons de feina, aquests darrers anys he conegut les parts més fosques de la vida. Violència, agressivitat, insults, vexacions, reixes, privacions de llibertat, catàstrofes i contacte amb la mort. Lluny de deprimir-me, he après a estimar molt més l’aire fresc, la llibertat, la vida, la sinceritat, el compromís, la lleialtat…

Admiro l’esforç del dia a dia. Admiro els que també pensen en els altres.

Tot i les presses dels meus atapeïts dies, intento no deixar de llegir, intento no deixar d’escriure. Potser perquè penso que, si deixo de fer-ho, s’empobrirà el meu pensament i perdré la capacitat d’explicar-vos el que penso i, fins i tot, l’agilitat de reacció davant els problemes.

Per això m’atreveixo a compartir, a través d’aquest bloc, alguna de les meves idees i llegir-ne les vostres i reflexionar-hi. Sigueu benvinguts. Sigueu benvingudes.