Cap d’any de fa 100 anys. Publicat a El 9 Nou 3 gener 2014

CAP D’ANY  DE FA CENT ANYS

 

Des de mitjans del segle XIX la participació en la política local estava regida pel sufragi censatari en les eleccions municipals, és a dir, fins que la  II República no va legislar al respecte, només votaven els contribuents, els que tenien alguna propietat que tributava, però malgrat tot les eleccions municipals eren les més representatives d’aquell context

En Joan Tura i Pedragosa havia arribat a Mollet procedent de Sant Feliu de Codines quan tenia cinc anys (1865), el seu pare no era l’hereu del Mas Tura i havia decidit instal·lar-se a la plana en un moment de grans canvis. Van viure a Can Lledó,  com a masovers, la masia coneguda com el “cuartelillo” per haver servit d’instal·lació militar durant la Guerra del Francès

Als 48 anys i després d’una intensa vida dedicada, en molt bona part a combatre la plaga de la fil·loxera i els seus efectes posteriors i d’haver representat a als pagesos molletans, accedir a presentar-se representant a la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, probablement la millor Lliga recordada. Les eleccions municipals es van produir el dia 13 de novembre de 1913, i va prendre possessió del càrrec d’alcalde el dia de Cap d’Any de 1914, essent el primer dels tres Tura que fins ara hem tingut aquest honor.

Era masover, tenia molt poques peces en propietat en un moment en que la vida pública estava regida pels grans propietaris, malgrat això es va fer sentir en una etapa difícil per aquesta plana vallesana que s’havia omplert de vinyes arran de la desamortització dels terrenys propietat de la Cartoixa de Montalegre. Va seguir de prop  i va coneixerr en directe la Révolte des vignerons du Midi francès, coneguda com la revolta dels captaires i era plenament conscient que l’esplendor de la vinya catalana era efimera perquè la plaga acabaria travessant els Pirineus i si havia acabat amb el principal productor del món de vi, també arruïnaria la vida dels propietaris de monoconreu .

Aquesta era una de les raons per la qual va crear i presidir un dels Sindicats agraris més importants i actius en la diversificació dels conreus, doncs la plaga avançava malgrat la dolorosa franja de seguretat que s’havia creat arrancant vinya encara sana de costat i costat dels Pirineus.

La mort dels ceps de manera massiva per l’acció d’un insecte d’un mil·límetre de llargada que s’alimenta de la saba de tots els ceps va provocar una de les pitjors crisis agràries i els grans propietaris van aprofitar per rescindir els “contractes a rabassa morta” molt abans del que fins aleshores havia estat la vida mitja de la vinya, i els Tribunals de Justícia van dictaminar a favor dels grans propietaris atemptant al que fins aleshores s’havia respectat sobre el costum, la causa externa, van desmerèixer l’enginy i l’esforç dels vinyaters, limitant a 50 anys el contracte i sembrant la llavor d’un gran conflicte que va provocar, entre altres coses, el naixement de l’organització més poderosa de reivindicació agrària, la Unió de Rabassaires (1922), sorgida com a Federació de Sindicats.

De la mà del Sindicat que va promoure i presidir durant anys va insistir en la diversificació dels conreus, amb la necessitat de convertir en petits ramaders als pagesos, i plantar farratge i cereal on hi havia vinya, però el conflicte amb la interpretació dels contractes d’arrendament dificultava aquesta necessària adaptació als nous temps. Començava la mecanització, i apareixia la primera màquina de bregar el cànem de la mà del Frederic Ros Sallent que compaginava la seva activitat agrícola amb la de propietari industrial del tèxtil.

Així doncs, eren temps de treball al camp i a la fàbrica per a poder sobreviure.. Mollet tenia aigua i comunicacions per carretera i per tren i vivia l’aparició de Can Fabregàs, la Teneria Moderna Franco-Española, Can Múla,….

Durant un temps, un masover amb coratge va participar activament en els debats i organitzacions dels propietaris agraris i plegats van ser protagonistes de la primera mecanització de les feines del camp.

Joan Tura Pedragosa, el meu besavi, conscient de la seva condició de petit propietari i masover de Can Lledó, conegut per el “Pinyonaire” perquè ajudava a les feines de gestió dels bosc del Mas de Sant Feliu de Codines d’on era originari i abastava pinyes per posar pinyons al mercat en totes les seves modalitats possibles (amb esclòfia, sense esclòfia, torrats, pelats, garapinyats…..)va participar activament en aquelles qüestions que creia positives pels treballadors de la terra i petits propietaris i tingué un paper destacat en la creació de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Mollet, com a Caixa de previsió, del Centre Mutual de Sant Isidre i del Sindicat Agrari de Mollet de gran reconeixement a Catalunya (1907). Fou el primer masover, i quasi l’únic que van permetre que tingués càrrecs en els òrgans de direcció de les organitzacions de propietaris agraris com ara la CAOV (Cambra Agrària Oficial del Vallès), que Jordi Planas i Maresma descriu perfectament en la seva tesi doctoral.

Les Corporacions Municipals sortides del resultat d’aquelles eleccions del 13 de novembre es van constituir el Cap d’Any d’ara fa cent anys i dels regidors en van sortir les Diputacions que en agrupar-se van crear la Mancomunitat de Catalunya, es a dir, el primer govern que abastava tot el territori català, un fet que no es produïa des de 1714.

Fou aquest projecte de crear la Mancomunitat i el discurs social d’Enric Prat de la Riba el que va animar al meu besavi, Joan Tura Pedragosa a concórrer a les eleccions, unes eleccions que va guanyar folgadament tot i les limitacions de representativitat democràtica de l’època.

La Mancomunitat es constituí el 6 d’abril de 1914 i l’educació, la cultura, la formació dels aprenents, els camins i ponts, la beneficència  publica com a precursora dels programes d’assistència social i la política agrària i forestal foren les seves prioritats, Segurament aquest fou el període de major reconeixement públic i  institucional dels homes de la Lliga Regionalista, encara que mai van poder fer-se oblidar la seva actitud reaccionaria durant els fets de 1907 que culminaren amb la Setmana Tràgica  i del que se’n va responsabilitzar dos anys més tard al pedagog Francesc ferrer i Guàrdia creador de l’Escola Moderna lliurepensadora i coeducadora essent executat desprès d’un procés ple d’arbitrarietats el 13 d’octubre de 1909 a Montjuic sense que s’hagi demostrat mai cap relació amb els fets pretesament jutjats.

Malgrat tot, el període de la Mancomunitat esdevé un temps esclatant de recuperació del sentiment nacional i de demostració de que una acció de govern des de Catalunya podia fer que la llengua catalana comencés un interessant procés cap a la seva oficialitat, i tot el que es referia a la cultura i a l’ensenyament prenia una importància mai coneguda fins aleshores. D’aquell impuls cultural en va nàixer el projecte de construir els Col·legis Nous de Mollet del Vallès i el pont sobre el Besòs que millorava les comunicacions amb Martorelles, Sant Fost i Badalona.

Però des del punt de vista local, és en el període que Joan Tura Pedragosa ocupa la màxima representació municipal que es produeixen els grans desencontres amb els grans propietaris agrícoles, especialment amb Frederic Ros Sallent que sempre va intentar influir en les decisions municipals. Com que no va voler ser un alcalde servil als interessos dels grans propietaris va renunciar a l’alcaldia un any i mig després de prendre possessió (3 de juny de 1915).

El Cap d’any de fa cent anys no pot passar desapercebut en el meu pensar, les dates nadalenques a Can Lledó i més tard a Can Pinyonaire sempre han fet olor de resina de pi i de bosc perquè els porxos eren plens de pinyes, aquesta olor que ens ha acompanyat tots els nadals.

És molt més conegut el meu avi perquè el seu temps de dedicació pública va coincidir amb la II República i la Guerra Civil i va patir conseqüències terribles per el seu compromís democràtic i progressista, però això no treu que us parli del meu besavi, un pagès de la Lliga, un home valent, de mirada oberta, avançat als seus temps, inquiet per conèixer, que no va abaixar mai el cap. El seu sentit d’ordre, rectitud i justícia el va portar a ser sometent fins als darrers dies de la seva vida (1930). No va poder veure com el seu fill guanyava les eleccions del 12 d’abril de 1931

 

 

Montserrat Tura Camafreita

Metgessa. Ha estat alcaldessa de Mollet del Vallès i Consellera del Govern de la Generalitat de Catalunya

 

D’una conversa en un marge i d’uns mots prestats

Aquesta setmana hem escoltat com Ester Safont renúnciava a la seva condició de regidora del l’Ajuntament de la nostra ciutat després de deu anys en diferents responsabilitats en el guiatge del pas dels dies de la nostra vida col·lectiva.

Ha tingut importants responsabilitats en el planejament i la disciplina urbanística, en medi ambient i en obres publiques, però d’aquesta etapa en guardarem més un record de com va exercir la seves responsabilitats que de les responsabilitats mateixes. I no és poca cosa en l’etapa de perdúa de confiança en   els que exerxeixen o hem exercit responsabilitats governamentals, perquè Ester Safont deixa un bon record en la seva acceptació de la pluralitat d’opinions i d’opcions, en la forma de com exercir comandament, en l’us auster i humil dels atributs del seu càrrec, amb la relació plañera amb els que som els seus conciutadans i conciutadanes.

A ella i a mi, ens agrada buscar referències de grans pensadors per enriquir les nostres converses i els nostres dies, descobrint sovint que molts encertats pensaments ja han estat expressats en un món que insisteix en fer-se el sord. Ara mateix, mentre escric això penso en Salvador Espriu i la seva “Pell de Brau”:    “ Si et criden a guiar/un breu moment/del mil·lenari pas/de les generacions,/aparta l’or,/la son i el nom……/No esperis mai/deixar record,/car ets tan sols/el més humil/dels servidors……../El desvalgut/i el qui sofreix/per sempre són/els teus únics senyors…” i trobo que li escau, doncs ha treballat sense defalliment, fins i tot en moments que d’altres dones que hem tingut fills mentre ocupavem responsabilitats de govern sabem que nos són fàcils.

I, li escau, també el que Thomas Jeffersson va deixar-nos dit de la integritat i del poder quan afirmava “Tota persona es capaç de superar dificultats, ni que només sigui per instint de supervivència, però si vols posar a prova la seva integritat, dona-li poder”. És doncs en la manera d’exercir el poder i no en la quantitat de poder que pots ostentar on posem a prova la integritat humana de les persones. No és baladí, no és insignificant, per a mi, ara mateix és el més important. I és important que ens hagi dit que renúncia voluntàriament de la seves responsabilitats.

Durant sis mesos, només durant sis mesos, l’Ester Safont va ser una de les meves Tinents d’Alcalde, just abans de que el President Maragall em demanés que acceptés ser Consellera d’Interior de Catalunya. Per definir aquella època  agafarem més mots prestats, ara de Benjamin Franklin, estadista i científic americà quan ens va deixar dit    “ Si només em dius les coses amb desgana, les oblidaré, si intentes ensenyar-me, segur que ho recordaré, però si m’impliques, si m’en fas part indestriable, aprendré i no oblidaré mai més”. Així vàrem aprendre de cada petita cosa que li succeïa a la ciutat, de cada dificultat que ens calia superar de cada projecte que vàrem fer realitat.

L’Ester Safont és la filla gran de Can Salvi de Gallecs, arrelats a la terra i a la defensa del que avui és un dels patrimonis naturals més interessants de la Catalunya metropolitana, i una conversa en un d’aquells marges que els grans tractors voldrien eliminar i que són els que donen fe del petit conreu i dibuixen les ratlles del nostre paisatge, va començar el nostre compromís compartit. El nostre compromís amb Mollet del Vallès.

No entendre res

Fa dies que dono voltes al que no puc deixar de qualificar de nova provocació del Govern espanyol. Les lleis no s’improvisen, es redacten durant mesos i si a corre-cuita s’afegeixen disposicions finals, el pedaç es fa més evident que mai. L’equip de ministre Wert  ens deu considerar realment ignorants si creu que no ens adonem d’aquest petit detall i de que l’afegitó s’ha produït just desprès d’unes eleccions en que des de la mateixa nit de l’escrutini el PP intenta afeblir el concepte de nació catalana i tot el que la identifica.

Aquesta vegada, han ferit el més sensible i, alhora, el que més suport ha suscitat des d’abans de la recuperació de l’autogovern: la nostra llengua pròpia.

Des de fa més de treta anys hi ha un ampli consens en la defensa del català, que no només esta considerada llengua oficial, sinó que a principis dels anys vuitanta tots varem coincidir amb el terme jurídic de pròpia, i d’establir que el sistema de immersió a l’escola era una manera de recuperar la seva normalitat sense separar els infants per raó de llengua d’origen familiar, aconseguint així que fóssim un sol poble. El sistema ha funcionat sense problemes i voler destruir aqust important objectiu és no entendre la feina feta i cavar un forat profund entre famílies.

Si volem que tothom comprengui el català, que ningú pugui exigir-nos canviar de llengua quan la parlem, si volem assolir l’autentica oficialitat, hem de seguir amb sistemes de protecció especial perquè venim de situacions de menysteniment i prohibició i perquè ens un dels nostres drets històrics.

La proposta Wert és contraria a la Constitució que obliga als poders públics a protegir i promocionar les llengües dels “seus” territoris, és contraria a l’Estatut i a la Carta Europea de les Llengües. Crear problemes on no hi són, violentar consensos,i voler retrocedir en una normalització que encara esta molt lluny d’haver-se aconseguit és no entendre res.

Pensar que el nostre sistema educatiu ha de prescindir d’un dels instruments més preuat i lloat arreu del món, és no entendre res, substituir l’escola catalana per una escola dual i intentar destruir el sistema de convivència que nosaltres, amb el suport de totes les forces politiques del Parlament, hem decidit tenir.

Qui no entén res d’allò que ha de governar, no ho pot seguir fent, i el responsable d’educació d’un estat compost, té l’obligació de conèixer els models que cada territori que configuren les nacions històriques s’han dotat, i respectar_lo. Si no ho coneix, no pot ser ministre i si ho coneix, i malgrat els bons resultats ho vol destruir, tampoc pot ser ministre.

No pot intentar crear una “comunitat espanyola” dins de Catalunya, i no pot trencar la nostra convivència per a debilitar-nos com a nació. Si ho fa, està utilitzant els nens per a objectius politics del seu partit o ideologia, i no ho permetrem. Perquè això ja no seria no entendre res, seria i és la dinamitació del nostre més sensible fet diferencial: la llengua pròpia, el català.

¿Intoleràncies? (article que em publica avui El Periodico)

Hi ha dos principis inherents a la condició de demòcrata i una base de respecte als drets humans que dono per acceptada sense necessitat de més comentaris. La igualtat i la pluralitat han estat a la boca de qualsevol persona que hagi parlat de temes polítics o socials, però la realitat segueix sent desigual i l’acceptació normalitzada de diferents opinions sobre un mateix tema va adquirint actualitat per l’aparició d’afirmacions esquitxades d’intolerància en diferents àmbits de la vida catalana.  Ningú es considera intolerant, ningú vol ser titllat de ser-ne i potser tots ho hem estat una mica en algun moment de la nostra vida. No s’ha de confondre amb la fermesa, no s’ha de confondre amb la vehemència de l’argumentari, com no s’ha de confondre la raó amb la radicalitat, ni la radicalitat amb la mala educació.

Fins aquí, unes quantes obvietats que malgrat ser-ho les sento necessàries. Vivim moments interessants i preocupants, i els vivim amb passió, perquè la crisi econòmica ha posat al descobert la fragilitat de conquestes socials que crèiem irreversibles i tenim necessitat de cridar i l’obligació de trobar nous contraforts que facin més sòlid el que havíem bastit i que anomenàvem amb cantarella estat del benestar , terme popularitzat pels liberals perquè no volien que una societat amb serveis públics desenvolupats s’anomenés socialdemòcrata, però a la fi acceptat per tots. La igualtat somniada ha fet moltes passes enrere en poc temps, i l’accés al coneixement i als serveis i els ascensors socials estan en liquidació. Però ens queda la igualtat jurídica i la igualtat davant les urnes, i ningú hauria de menysprear la seva força, la capacitat de transformació de la suma de moltes persones disposades a canviar allò que els envolta.

I si la igualtat qüestionada i defensada fermament i col•lectivament té un incommensurable poder de transformació, la pluralitat i la seva acceptació és l’antídot de la intransigència. «No estic d’acord amb el que dius, però lluitaria fins a la mort perquè tinguessis la llibertat de dir-ho» era una frase molt estesa entre els diferents col•lectius antifranquistes.  La societat catalana, la Catalunya nació, debat cada dia sobre el seu dret de sufragi. Ara mateix debatim i busquem formes per exercir un dret de sufragi per decidir si la llibertat dels pobles i nacions ha de ser lliure i voluntària o si, a l’Europa del segle XXI, els estats moderns poden sotmetre les comunitats nacionals a un estatus contra la seva voluntat majoritària. El debat és realment apassionant, interessant, i segurament marcarà l’evolució del Dret constitucional i de la teoria política de les properes dècades. Cal fer-ho bé, sense frivolitats i sense prejudicis. Ens observa el món i condicionarem la vida de les generacions que ens succeiran. Però el que m’anima a escriure avui no és la defensa del que hem popularitzat com el dret a decidir, del qual públicament m’he mostrat partidària. El que m’empeny a escriure és la tendència a rebelar-me contra la intransigència, vingui d’on vingui.  No podem jutjar les persones pel que votaran en una consulta en què haurem de garantir el vot no coactiu i el vot secret i, com a demòcrates, la igualtat d’expressió i de mitjans de les diferents opcions. No és admissible que no valorem com són les persones i què fan cada dia o què han fet en el seu recorregut vital i les jutgem pel que suposadament votaran en una consulta en què caldrà mesurar molt bé quina és la pregunta. El risc de caure en la intransigència pot lesionar el procés anomenat sobiranista. I el prejudici, la negació al canvi, la sordera al clam del carrer, el recurs a la por, l’acusació fàcil de «separatisme encegat» esdeven negadors de l’evolució inevitable i desitjable d’unes estructures la rigidesa i interpretació restrictiva de les quals han malmès l’esperit del pacte constitucional, perquè aquell temps d’angoixes i renúncies era per construir un marc de llibertat, no una cuirassa rígida i ofegadora. La intransigència de l’unionisme impedeix veure la importància política del moment.  Encara hi som a temps, som a temps de fer-ne un procés ple d’arguments sòlids que substitueixin la desqualificació. Som a temps de tornar a defensar la pluralitat com a principi irrenunciable de la democràcia, i que ningú s’equivoqui pensant que el respecte és feblesa, perquè pertanyem a un poble que n’ha fet força del respecte, de l’exigència a ser respectat.

Pluralitat, igualtat, respecte, fermesa, intel•ligència, capacitat de convèncer amb arguments sòlids, intel•ligència del debat polític, mobilitzacions (les que calguin), i les urnes, sempre les urnes, també en la lliure determinació dels pobles.  Volia que el meu partit aixequés aquesta bandera, la d’un poble que reclama el seu dret a sufragi perquè les diferents posicions es puguin expressar i no es jutgi les persones pel que voten, sinó per si permeten votar, o si coaccionen el vot que és l’expressió més lliure dels homes i les dones, i per tant, dels pobles. Per això vaig celebrar alguns acords del darrer congrés i el vot favorable a quasi la totalitat del pacte fiscal i la proposta de final de la legislatura de suport a una consulta on el poble català decideixi lliurement el seu futur. I he lamentat que s’argumentés la manca de pluralitat per no participar en la mesa del Pacte pel Dret a Decidir, perquè sent-hi el PSC hauria estat més plural. Ho escric en aquestes pàgines i ho he posat a debat en els òrgans de direcció del meu partit, el PSC, des del qual vaig defensar la normalització lingüística, la catalanització de la vida pública, la modernització de les nostres constitucions , l’ampliació del marc estatutari i la indignació democràtica d’una sentència que ens va fer sortir al carrer. D’un partit que ha reclamat l’emancipació nacional i que ara en algun dels seus gests no reconeixo i, a voltes, em costa reconeixer-m’hi.  Aquestes darreres setmanes als que no coincidim amb la versió del primer secretari se’ns ha convidat a marxar, com si descobríssim ara l’expressió de les diferents sensibilitats, com si els governs Maragall i Montilla o el lideratge de Raimon Obiols haguessin caminat sobre una catifa de pètals en els debats interns. ¿Com podem aixecar la veu contra la intolerància si hem deixat de creure que integrar diferents sensibilitats és funció obligada de qui lidera una formació política que sempre ha volgut presentar-se a la societat com a constructora de ponts? ¿Com parlarem de diàleg si insinuem l’exclusió, si menystenim la diàspora?  Hi ha una defensa del dret a sufragi, hi ha una defensa de la llibertat de Catalunya com a contraposició a la lectura pervertida del pacte constitucional que només es pot fer des de posicions d’esquerres, que no pot ser l’excusa per no formular noves propostes de manteniment de la igualtat d’oportunitats socials, ni és messiànica. Senzillament, és la defensa de la igualtat i la pluralitat el que ens farà lliures de veritat, i més socialistes que mai.

MONTSERRAT TURA

METGESSA

Posats a fer, millor genuïns

Durant  aquesta campanya he fet referència a la mala costum d’alguns líders politics de tractar als electors com a menors d’edat com si no tinguessin raonament personal per decidir la seva opció de vot. Ho han demostrat clarament en el debat més present en aquesta campanya, l’anomenat eix nacional. Posats a iniciar el camí cap a la separació de l’Estat Espanyol, prefereixen una marca clarament independentista com és ERC que el discurs ple d’aforismes de CiU, i en el cas de voler restar units a l’Estat, les opcions de PP i de C’s han estat les triades.

Al President Mas li ha sortit malament la instrumentalització electoral del sentiment de la tarda de l’11 de setembre, i ha debilitat el seu propi poder. Ara haurà de concretar les seves veritables intencions amb les politiques d’aliances.

Malauradament el gran projecte que un dia fou el PSC  s’ha deixat de considerar una eina útil per establir ponts i com a referència de l’avantguarda social i el seu retrocés ha estat molt més important que el de la federació nacionalista, ha perdut vots en totes direccions doncs el seu ideari s’ha diluït, i només amb noves formes obertes de fer política podria intentar refer la seva base social, però la reacció de la direcció analitzant els resultats no ofereix horitzó d’esperança.

L’ESPERANÇA INDESTRUCTIBLE

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell

[…]

i caminarem pels camins infinits i lliures alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

[Fragment del poema M’han demanat que parli de la meva Europa

Salvador Espriu]

Quantes coses conflueixen en aquest avui que ens aplega. Situats en un espai i en unes responsabilitats que hem triat, tenim l’obligació de definir propòsits i de marcar direccions.

Som depositaris d’un llegat incommensurable. Un projecte polític que s’ha anat construint en el pas del temps per molts companys amb nom propi i molts anònims que estaven disposats a entregar el seu temps que és vida, per a fer-ho possible.

El projecte que consta d’uns principis que fem sagrats des de la laïcitat. Hem servat la llibertat i la igualtat. Hem aconseguit veure de prop la justícia social, hem defensat la nostra nació com ningú, sabent-la plena de replecs de paisatges diferents en què ens hi reconeixem i de situacions personals ben diverses que s’arrelen perquè només així creix el brancam i les fulles.

Ho hem fet durant dècades. Des de les fàbriques i les escoles, des de la pagesia als joves emprenedors i creatius.

Hem estat el partit dels treballadors i dels intel·lectuals, hem trenat una corda potent feta de molts cordills i capaç d’aguantar el pont pel qual ha transitat el coneixement que ens fa lliures, el contacte humà que ens uneix.

Com a socialistes hem transformat de manera consistent i irreversible molts dels racons de Catalunya. Hem acostat la nostra nació al somni de la modernitat. Hem après que la redistribució dels recursos, de la riquesa, ens acostava a la igualtat, si més no a la igualtat d’oportunitats.

Ara tot s’ha mogut. Tot ha mudat que dirien els que ens precediren. La sola redistribució de la riquesa no ens resolt tots els problemes perquè ha canviat la producció dels béns, dels serveis, és a dir de la riquesa. Volem redistribuir una riquesa escassa i globalitzada i les veus dels que dominen les grans corporacions econòmiques ens volen fer creure que no és possible.

I, nosaltres sabem que no renunciarem al principi sagrat de la justícia social; que les persones canvien, fins i tot moren, però les idees, el nostre projecte sobreviu i triomfarà.

Perquè si una societat lliure no pot ajudar els molts que són pobres, tampoc podrà salvar els pocs que són rics. Si les elits econòmiques i financeres no entenen que s’han de comprometre i aportar més que mai al bé comú, no han entès que no hi ha sortida de la crisi per uns pocs. Que nosaltres no deixarem que la pobresa creixi, i s’enquisti, que s’empobreixi un país que havia tot just començat a caminar pel sender del benestar.

Alguns insisteixen en què hem estirat més el braç que la màniga oblidant que durant dècades quan Europa creava ciutats i benestar aquí es feien disbarats urbanístics i es mantenia sotmès a la por i a la ignorància al nostre poble.

Hi ha riscos i costos en les accions, però són molt menys que els de la inacció.

Hem de replantejar tota la política fiscal. La més política de totes les polítiques. No volem pedaços “d’euros” per recepta, de taxes judicials, i de taxes universitàries. Volem una política impositiva progressiva, sense governs que permetin els murs opacs on amagar grans fortunes. Governs, conservadors sempre, que a vegades sembla que no hagin vist mai la cara de la pobresa autèntica, dels nostres conciutadans que amb una tristesa punyent no tenen més remei que fer llargues cues per aliments i roba usada.

Aquests problemes d’injustícia social no poden ser resolts pels escèptics i cínics de les forces conservadores que avui ens governen, perquè els seus horitzons de justícia social són limitats, són resignats. Necessitem persones que puguin somniar coses que mai han estat somniades abans, perquè la sortida d’una crisi diferent requereix de propostes agosarades i de capacitat de treball dels governs amb la societat més dinàmica i activa. Des que Convergència i Unió ens governa no hem sentit mai cap declaració d’esforç i coratge referida als problemes socials. Esforç i coratge que tampoc serien suficients sense propòsit i projecte, sense aquest compromís que ve d’antic i que els socialistes avui renoven en afirmar que no som ni volem ser altre cosa que els representants d’una societat, avui amb molts problemes que espera de nosaltres la protecció pública que els governs democràtics estan obligats a donar (no per caritat, per ser Estat).

La societat no ens creurà capaços de complir amb el nostre compromís renovat sinó mostrem l’honestedat, la renúncia a determinats privilegis que dóna avui l’ocupació d’alguns càrrecs públics. L’honestedat i la proximitat ens faran recuperar la credibilitat. La distància i els pedestals l’incrementen.

Catalunya ha creat nous nivells d’administració. Hi ha encavalcaments inexplicables i incomprensibles quan els serveis socials no donen l’abast i no poden evitar que famílies senceres visquin sense aigua, sense electricitat o siguin desnonades. Els representants de l’administració pública han de ser els primers de mostrar humilitat.

La butxaca i les parets de vidre dels poders públics que vam prometre fa temps, avui són inherents al compromís pel bé públic.

Sense aquest compromís no cal presentar-nos davant d’una societat que veu com cada dia perd part del benestar conquerit amb esforços.

 

COINDICINT AMB AQUESTA CRISI

Catalunya, en aquests anys de crisi ha anat acumulant sentiment de menysteniment social, cultural, financer.

Un Estat que vàrem ajudar a democratitzar els anys 70 i a reequilibrar amb la nostra aportació política i econòmica, des d’aleshores ençà es mostra arrogant, immobilista, desconsiderat i desatent.

Si Espanya hagués estat capaç d’adaptar-se al pas del temps, s’hagués mostrat capaç d’entendre allò que Pi i Margall ja proclamava l’any 1873 “Nosotros sostenemos y seguimos sosteniendo, que no hay federación donde no se afirma la unidad de la nación por el libre consentimiento de las regiones y consideramos hasta sacrilegio suponer que necesitamos afirmar que una nacionalidad, la catalana es obra de los siglos”.

Si Espanya hagués entès l’esperança depositada en l’Estatut del 2006 com a mecanisme acordat d’ampliació del nostre autogovern i de consideració de nació de Catalunya, avui el sentiment creixent de despreniment no seria tan important, tan massiu.

L’onatge del mar de la llibertat no existeix sense onades… i les onades tenen diferents intensitats però són sempre presents.

Això és el que succeeix amb el clam de llibertat i de reconeixement nacional a Catalunya, sempre hi és. No veure’l o ignorar-lo és inútil.

Tard o d’hora la llevantada es farà present.

El 10 de juliol de 2010 i l’11 de setembre d’enguany han estat exemples d’indignació democràtica.

Qualsevol responsable polític ha d’atendre el clam d’una comunitat nacional i saber canalitzar-lo institucionalment.

El president Mas intenta canalitzar-lo electoralment. A nosaltres ens pertoca fer-ho amb el respecte institucional que es mereix i sabent que no es pot negar la veu a un poble que es vol expressar. Per això alhora que cal formular amb claredat una reforma de la Constitució que inclogui la unió en llibertat de les nacions que configuren el Regne d’Espanya, cal entendre, com a part de la reivindicació d’aquesta imprescindible modificació constitucional, l’exercici del dret a decidir.

Cap Estat que es consideri democràticament avançat pot impedir a una comunitat nacional que expressi lliurement, en vot personal i secret, amb respecte a totes les posicions del si, del no i de l’abstenció la seva voluntat de formar-ne part.

Els estats evolucionen i les necessitats dels seus ciutadans també. No podem respondre amb les mateixes paraules que fa 20 anys un problema que s’ha agreujat sovint per inacció d’altres, per negació de la realitat per part dels poders de l’Estat.

Hi ha riscos i costos en les accions, però són molts menys que els de la inèrcia i la inacció.

Els socialistes estem en condicions de garantir l’adequada canalització de la riuada d’il·lusió i l’esperança que ha omplert els carrers durant la tarda de la Diada d’enguany.

Perquè amb els cordills hem trenat una corda i amb la corda podem bastir els ponts necessaris, però sobretot perquè només nosaltres podem garantir l’actitud profundament democràtica de no permetre que ningú instrumentalitzi el sentiment nacional català en benefici dels seus resultats electorals.

“Les normes no són sagrades. Els principis sí que ho són.”

La Constitució es modificable i s’ha de modificar, el principi de llibertat i de democràcia s’ha de protegir perquè és la nostra obligació com a demòcrates i el Partit Socialista ha defensat aquests principis com a columna vertebral de la seva actuació de la seva raó de ser.

Espanya té un problema. No escatimarem paraules per a fer-li entendre, però no podem defugir el configurar un horitzó pel demà, evadint la responsabilitat de comprendre l’avui.

Els que coneixem el fracàs podem aconseguir grans coses, perquè sabem dels obstacles del camí. No serà possible seguir afirmant que Espanya evoluciona cap al federalisme si no podem posar-ne cap exemple sòlid. Avui l’autogovern que tant ens ha costat aconseguir està en risc de regressió, de recentralització.

L’èxit de conduir el desig del nostre poble cap a situacions de major llibertat en un món d’interdependències és una feina que requereix de coratge i rigor, perquè el futur no és un regal, és un assoliment. Perquè l’èxit no és l’objectiu, és la conseqüència de la feina feta.

Thomas Jefferson va afirmar: “prefereixo exposar-me als inconvenients d’un excés de llibertat que els inconvenients insuportables de la manca de llibertat”.

Persones amb coratge i coherència, d’una llarga tradició de defensa de les llibertats individuals i col·lectives poden esdevenir un instrument molt poderós de transformació. Aquest instrument pot i ha de ser el nostre partit, aquestes persones amb coratge i coherència hem de ser tots nosaltres, i sobretot els que avui han quedat fora d’aquesta sala.

En els nostres moments més foscos de la nostra història vàrem conservar una esperança indestructible en el futur.

Es des d’aquella esperança indestructible que voldria parlar-vos conscient que Convergència i Unió no només ens vol vèncer en les properes eleccions sinó que voldrà destruir-nos com a projecte polític. Sap que som el projecte més sòlid, el que abraça a uns catalans i catalanes en l’expressió de pluralitat que sempre ha caracteritzat la Catalunya formada per persones vingudes d’arreu.

En els darrers mesos ha mirat d’ignorar-nos, bescantar-nos dels processos polítics iniciats per un nou model de finançament de Catalunya anomenat Pacte Fiscal i en el darrer debat d’orientació de política general quan hem afirmat la nostra voluntat de fer possible el dret a decidir.

En un debat democràtic seriós podríem afirmar que en la seva dèria abassegadora volen negar-nos la llarga trajectòria de defensa de les llibertats personals i col·lectives i pretenen proclamar-se l’única veu autoritzada ignorant el principi de tot estat democràtic i de dret que ha de ser per definició plural i que diu que aquells que neguen la llibertat als altres no la mereixen per a ells mateixos.

Pretenen negar-nos la representació de Catalunya instal·lats en unes institucions que sense el nostre partit mai s’haurien recuperat.

No han mostrat mai el respecte, no han honorat mai la memòria d’un dels més ferms treballadors d’aquesta causa: Joan Reventós.

Cal aturar una dreta reaccionaria a l’Estat que amb l’excusa de la crisi ens vol retornar al passat:

  • Cadena perpètua
  • Dret a decidir sobre el propi cos, perquè la interrupció de l’embaràs no dependrà de les dones.
  • Perquè la reforma laboral va acabar amb el dret laboral.
  • Perquè volen acabar amb la cultura i l’art i, perquè quan un país acaba amb la creativitat el país desapareix.
  • Perquè l’educació ha estat retallada.
  • Perquè no entenen les dificultats que té una família amb grans dependents.
  • Perquè menystenen els parlaments on resideix la voluntat del poble.

En aquest moment de parlar de qui ha d’encapçalar el projecte socialista faig meva la coneguda reflexió d’un dels germans Kennedy.

N’hi ha que miren les coses que van omplint els dies de manera similar i es pregunten el perquè. En Robert Kennedy va afirmar que només canviarien el món els que eren capaços de pensar en coses que encara no s’havien fet mai i preguntar-se “per què no?”.

Explico millor el que penso i vull que el que sóc i em costa parlar-vos de mi. Em sembla prou honor que avui tingui una mínima possibilitat d’assemblar-me a Joan Reventós Raimon Obiols, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall i José Montilla.

Naixem tots iguals.

Naixem tots lliures.

Les normes que més endavant ens faran diferents o intentaran limitar la nostra llibertat com a persones les han creades els humans i són susceptibles de ser canviades per les noves generacions i només els humans amb consciència social i convertits en lluitadors sense defalliment poden fer que les vides d’aquests nadons no neixin condicionades des del primer plor.

Perquè res és immutable amb excepció dels drets inherents i inviolables de les persones i aquests són també els nostres valors irrenunciables: la igualtat, la llibertat.

No hi ha res que s’oposi ni el gest ni el pas d’aquell que té una clara, decidida i tenaç voluntat de camí i jo la tinc per encapçalar aquest projecte imprescindible per les persones que avui viuen i configuren Catalunya.

Montserrat Tura

Consell Nacional Extraordinari del PSC, 30 de setembre de 2012