Ha començat la campanya i ja em teniu, com a la major part dels candidats i candidates, corrent per Catalunya amunt i avall (Berga, Ulldecona, Súria, Gelida, Vic, Mediona, Mollerussa, Tossa de Mar i altres poblacions dels dos Vallès, fires, fàbriques, mitjans de comunicació…).

Les companyes i els companys socialistes m’acompanyen en les visites als pobles i les passejades per fires i trobades. porto un munt de quilòmetres i n’hauré de fer encara molts més, però a mi no em cansa el contacte amb la gent; tot el contrari, em sembla un privilegi anar d’una punta a l’altra del país i poder intercanviar opinions amb persones desconegudes.

Una campanya com aquesta és una magnífica ocasió per conèixer millor el país i la gent, i per saber de primera mà quines són les preocupacions de l’electorat. N’havia fet moltes de campanyes, la majoria com a candidata a l’alcaldia de la meva ciutat, però en aquesta les observacions, les preguntes i els neguits que m’expressa la gent són molt més diversos. Sento l’estimació i l’escalf de moltes persones i percebo una qüestió que no reflecteixen les enquestes: la majoria de catalans coneix i valora l’acció dels dos governs catalanistes i de progrés que han dirigit la Generalitat en els darrers set anys. Hi haurà qui voldrà minimitzar, o fins i tot menysprear, aquesta acció, però és obvi que la majoria sap valorar la qualitat de l’atenció a les persones, la millora de les infrastructures i dels equipaments, l’increment de serveis públics… Evidentment, també apareix amb freqüència el tema de la dificultat de trobar feina, dels efectes d’estar molts mesos a l’atur. Per això m’entenen tan bé quan insisteixo que els socialistes som la garantia de progrés, o sigui la garantia que no deixarem enrere els qui més pateixen la crisi, que no renunciarem mai a aconseguir una societat més justa i més cohesionada. Som la garantia d’un futur millor per a tots.

Anuncis

Catalunya ara i sempre

Cada català sent el seu vincle amb la nostra nació a la seva manera. En el debat polític molts cauen en la temptació de creure que el seu vincle és perfecte i únic. A mi m’agrada la riquesa de sensacions de pertinença que s’han creat amb el temps. Alguns vincles han canviat per fets concrets, però no m’atreveixo a dir quin és el millor, i molt menys a afirmar que el meu sigui l’adequat.

Us puc explicar que el meu compromís per Catalunya està vinculat a tots aquells que, diàriament i amb molt d’esforç, intenten fer funcionar les petites empreses d’aquest país i, malgrat la crisi, aposten per la qualitat i es preocupen pels seus treballadors; a aquells que no deserten dels barris amb problemes i ajuden a la seva regeneració; als que fan possible la seguretat; als que saben que l’ocupació és el primer pas per a la igualtat d’oportunitats i són conscients, per tant, que l’atur és el gran problema a combatre.

Pels que no volem claudicar en la defensa de la qualitat i universalitat dels serveis públics, pels que ens emociona el nostre patrimoni col·lectiu, pels paisatges, pel mosaic de paisatges que cal preservar, sabent que els grans cuidadors són els pagesos que s’esforcen a diversificar-se.

Pels que sabem que hi ha molta feina a fer per tenir l’Administració que cada ciutadà es mereix, que hem de reduir la diferència entre les rendes, que cada cop és més gran i, per tant, ens allunya de la desitjada justícia social.

Pels que sabem que cal coratge i sensibilitat per aprofundir la democràcia, per reforçar la nostra identitat, perquè som una nació i no ens cal haver-ho de repetir i demostrar.

Els companys i companyes del meu partit, el PSC, m’han escollit segona de les llistes per a les properes eleccions, i sé que és una responsabilitat i un honor alhora. S’acosten unes eleccions difícils, però els progressistes no podem tirar la tovallola, no podem defallir. Si ho fem, guanyaran partits conservadors que centren els seus esforços només en reduïts sectors econòmics i volen donar lliçons de catalanitat, sense adonar-se que el primer valor de qui vol fer política és l’honradesa i la sinceritat.

Sobre l’Onze de setembre

Espanya havia estat de facto, fins al Decret de Nova Planta de 1716, una monarquia “confederal”.  De fet, des del regnat d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, els monarques espanyols van jurar respectar les institucions, lleis i furs dels antics regnes d’Espanya. El mateix Felip V havia jurat respectar les “Constitucions” de Catalunya a les Corts convocades a Barcelona, l’any 1701, i, havia estat acceptat com a monarca fins que les vexacions a les institucions catalanes es van afegir a l’escenari de tensions internacionals entre dues aliances europees enfrontades. Almansa, Catalunya sencera, Menorca, Gibraltar i els tractats de Gènova i Utrecht ens recorden la geografia local d’un conflicte internacional. A l’Espanya dels segles XVI i XVII havien cabut sota una mateixa corona les institucions i furs dels antics regnes. Per què no hauria de ser això possible a l’Espanya del segle XXI?

Però no solament les referències històriques han de marcar la prioritat i l’instint polític. La realitat social i econòmica dels darrers tres-cents anys ha deixat algunes empremtes nefastes, doloroses. Però també seria absurd passar per alt el que de positiu ens ha aportat la superació dels estaments socials de tradició medieval: el triomf de la raó, l’Estat social de dret, la conquesta de la democràcia i tot el que han aportat les generacions de persones, d’aquí o d’allà, que, amb les seves vides, el seu treball i la seva lluita vital han fet créixer i prosperar un territori que sense ciutadans seria un desert.

La història és important per aprendre’n i no recaure en els errors del passat. La història s’ha de conèixer, no tant per repetir els esdeveniments com per superar amb noves fites la seva dimensió pretèrita. La història ens proporciona ensenyaments que són en si mateixos un tresor valuós que no hem de manipular i que no ens han de segrestar.

Però tan important com la història és la capacitat dels pobles de construir futur. En tots els períodes d’autogovern hi ha hagut dificultats, però s’han produït avenços vertiginosos. L’important és que el nou Estatut és un instrument de futur.

Buscar abans que res l’acord i forjar una nova realitat: aquesta és l’única manera de fer història i de servir els ciutadans.

Cap tribunal pot jutjar els sentiments de la nació catalana, ni pot canviar una història on la defensa de les nostres constitucions i altres drets, és a dir, de les nostres lleis, n’ha estat l’element principal.

I l’Estatut, el volem sencer, i no defallirem fins a aconseguir-ho.

Honorarem els nostres herois i sobretot ara somiem amb un futur on la nació catalana  pugui ser viscuda amb normalitat pel seu entorn: Europa i Espanya.

No és pas la tossuderia de reconèixer la diversitat cultural i política dins d’Espanya; és l’evidència de les lliçons d’una història complexa la que ens porta a afirmar que Espanya serà federal o no podrà ser.

El respecte: el valor més important de la convivència democràtica

UrnaFa un any vaig coincidir amb el president Jordi Pujol en la commemoració del centenari del Palau de Justícia. L’havíem convidat a relatar la seva experiència davant dels tribunals de Justícia i del seu empresonament després dels Fets del Palau de la Música, els quals van coincidir amb el centenari del naixement del poeta Joan Maragall.

En la seva intervenció va explicar amb indubtable sinceritat que sentia un cert pudor al parlar de la seva experiència perquè eren tants els represaliats i tan greu la manera de perseguir, atemorir i exterminar la dissidència de la dictadura franquista que la seva estada d’uns mesos a la presó de Saragossa no li semblava que fos comparable a les autèntiques atrocitats ordenades pels seguidors del dictador.

Internament vaig emocionar-me, perquè el meu pare conjuntament amb el seu germà gran havien ajudat a travessar la frontera francesa al seu pare, ja avi. La història dels camps de refugiats ara tot just comencem a conèixer-la col·lectivament. A casa només havien quedat dones i orfes. La guerra i les tropes franquistes s’havien acarnissat amb els vençuts, i quan creien haver fugit de la barbàrie, el germà gran del meu pare va ser detingut pels nazis i va morir al camp d’extermini de Mauthausen.

No va amagar-nos mai la història de la família, ens cantava cançons franceses de la dècada que va viure lluny dels seus, a l’exili. Sempre deia, però, que hi havia famílies senceres sacrificades, que ell estava viu i per sort ens havia pogut donar vida a nosaltres.

Ens va ensenyar a somiar amb una llibertat futura, una llibertat aixecada sobre la força que dóna no renunciar als principis. Fins i tot, en els temps que res ens era propici.

Us escric aquests pensaments avui, que serveixen per donar activitat a aquest bloc, perquè vull exigir des d’aquestes ratlles la rectificació immediata de les afirmacions de l’eurodiputat senyor Ramon Tremosa, i de la desautorització explícita de la direcció de Convergència i Unió, formació a la qual pertany. El senyor Tremosa ha afirmat que: «és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia» i, per tant, ha fet una frívola relació entre un partit de futbol i el dia en què el poble lliurement, secretament podrà expressar la preferència cap a les opcions polítiques que es presentaran en unes eleccions lliures, i que se celebraran el proper 28 de novembre.

Tot el que s’ignora es menysprea, i avui el senyor Tremosa ha menystingut el que va suposar la repressió franquista, i el sofriment dels que la van patir. Lluitaven perquè hi haguessin eleccions lliures. El senyor Tremosa sembla que desconeix que havien estat prohibides.

Frivolitzar amb la dictadura que vam patir és propi de qui no en va viure les seves conseqüències.

El saber i la raó parlen, la ignorància crida l’atenció a qualsevol preu, i per això al senyor Tremosa li ha semblat ocurrent vincular el president legítim i democràtic de la Generalitat de Catalunya amb el general Franco.

Acabo, Martin Luther King va dir: «res en el món és més perillós que la ignorància i l’estupidesa perseverant dels que no volen aprendre».

Lamento profundament haver d’incloure en el meu bloc el relat d’aquest desgraciat incident de precampanya.

Em van ensenyar a respectar les opinions diverses, per això hi ha candidats diferents, tots legítims. Em van ensenyar a lluitar per la llibertat d’expressió i a fer-la servir quan el que es diu atempta el valor més important de la convivència democràtica: el respecte.

Fotografia: Urna (c)  júbilo-haku CC BY-NC-ND

Benvinguda

Parc dels colorsM’interessa tot el que passa al meu voltant. M’agrada l’observació de la gran diversitat de formes d’entendre i viure la vida.

Catalunya és rica en paisatges: abruptes a les muntanyes, suaus a les planes. Dins d’aquest paisatge tan divers hi ha un autèntic mosaic de formes de vida, des del món rural fins al brogit de la costa en època estival, des de la concentració de persones i activitats a les grans ciutats fins a la calma de les arbredes solitàries.

Per raons de feina, aquests darrers anys he conegut les parts més fosques de la vida. Violència, agressivitat, insults, vexacions, reixes, privacions de llibertat, catàstrofes i contacte amb la mort. Lluny de deprimir-me, he après a estimar molt més l’aire fresc, la llibertat, la vida, la sinceritat, el compromís, la lleialtat…

Admiro l’esforç del dia a dia. Admiro els que també pensen en els altres.

Tot i les presses dels meus atapeïts dies, intento no deixar de llegir, intento no deixar d’escriure. Potser perquè penso que, si deixo de fer-ho, s’empobrirà el meu pensament i perdré la capacitat d’explicar-vos el que penso i, fins i tot, l’agilitat de reacció davant els problemes.

Per això m’atreveixo a compartir, a través d’aquest bloc, alguna de les meves idees i llegir-ne les vostres i reflexionar-hi. Sigueu benvinguts. Sigueu benvingudes.