Arxiu de la categoria: Política

Presentació de la meva candidatura a les eleccions primàries per a l’Ajuntament de Barcelona (resum)

La Pedrera

La Pedrera

Barcelona és la capital de tots els catalans i és molt més que tots els barcelonins. Barcelona és i ha de ser la capital de l’euromediterrània. Ha de ser una de les més atractives d’Europa. Voldria que fos la dels entusiastes, un moviment d’entusiasme cap a una ciutat més valorada des de fora que des de dins.  Servir Catalunya es pot fer des de molts llocs, un dels més rellevants és la seva capital i és un dels honors més alts que qualsevol ciutadà pot assolir.
Catalunya ha estat reconeguda i respectada quan ho ha estat la seva capital, quan ha estat forta i valenta. I quan han estat reconeguts i respectats els seus alcaldes.
Ara, si aconsegueixo els suports necessaris, em disposo a fer-ho des de la capital, posant al servei dels barcelonins el mateix que he fet des de Catalunya. La meva confiança que les coses poden millorar si ens hi esforcem.
Vaig servir a Mollet del Vallès, on vaig néixer, i no me n’amago. He dit moltes vegades que em sento honorada de ser filla de Mollet. Faig el pas per tal que la Comissió Electoral tingui en consideració la presentació de la meva candidatura i ho faig convençuda que el sol fet que estiguem aquí aporta quelcom, un bri d’obertura, del funcionament dels partits i convençuda que Barcelona viurà aquest procés com un enriquiment de la vida social.
Els moments actuals no són fàcils, tampoc a títol individual ni col·lectivament. En els moments difícils, el principal adversari és l’escepticisme, que només és pot vèncer si demostrem la capacitat de canviar el curs de les coses. Amb la decisió dels afiliats.
Aquest pas el faig per fer un esforç col·lectiu, amb un projecte de la social democràcia catalanista en un sentit obert i ampli. Confio que aquest procés, fet des de la millor de les intencions i el respecte cap a Jordi Hereu, serveixi per l’aprofundiment democràtic.
Aquest pas el faig amb la convicció que la meva experiència anterior pot ser considerada com un capital personal i polític, i el vull transformar en un compromís amb el futur de Barcelona i amb tots els que es puguin sentir cridats en aquest futur d’una Barcelona estimulant i dinàmica.
Ara és el moment de recuperar el camí confiat i segur.  Els entusiastes de la capital de Barcelona, l’esperit de la millor Barcelona, la que ha sigut admirada pel món i ho seguirà sent.
Tant la gran Barcelona, la que va més enllà dels seus límits territorials com l’aspra, rica i complexa realitat dels ciutadans. Tant l’una com l’altra han de sentir la protecció del seu ajuntament i alhora Barcelona ha de ser referència important per la vida política del país.
En presentar la meva decisió que vull concórrer a les primàries vull deixar constància que s’ha de treballar a prop però mirar lluny, amb un projecte de ciutat ben ampli. Recuperar la confiança dels barcelonins en la seva ciutat. Fent que tota Catalunya se senti orgullosa de la seva capital. Recuperant i enfortint el valor del respecte com a valor principal entre les persones i administracions, fent bandera dels drets i de l’exigència dels deures.

Projectant la ciutat arreu del món. El valor d’allò que és públic, que no és que no sigui de ningú, sinó que és de tots com el gran patrimoni de tots els ciutadans evitant les apropiacions inadequades. Implicant en els afers públics les millors capacitats, els millors talents públics, les persones que evoquen a la seva societat una part d’ells mateixos amb la voluntat que sigui millor.
Amb la voluntat que Barcelona tingui, per primera vegada una dona assumint la màxima responsabilitat institucional de la ciutat.
Treballaré perquè el PSC guanyi les eleccions del 22 de maig, ja que el nostre principal adversari són aquells que des de l’oposició critiquen la ciutat i no fan res per millorar-la. Vull que Barcelona torni a ser motiu d’orgull. I tornar a estirar el fil d’Europa, on havíem estat grans protagonistes, i estirar el fil del progrés mundial perquè passi a través d’aquesta ciutat.
A tots els que se senten propers al PSC, a tots els que vulguin participar d’aquest procés, que els espero, que els necessito. Que Barcelona els necessita. A partir d’ara em podeu trobar també a montserratturabcn.cat.

Anuncis

En defensa pròpia, però no a la defensiva

Thomas Jefferson, quan debatia i discutia sobre la necessitat de crear un nou Estat, el que avui coneixem com els Estats Units, va fer un discurs extraordinari en el qual va dir que no pretenia passar a la història, ni tenir un govern amb moltes més competències o molt més important, sinó que la seva lluita responia a l’instint de supervivència del seu poble. Que l’important era estructurar els serveis i les infraestructures bàsics, que en aquell moment eren menys que ara (potser el ferrocarril, l’aigua, el clavegueram…). Jefferson féu un discurs sobre perquè cal configurar els estats, perquè a l’Administració cal dotar-la d’instruments perquè pugui intervenir clarament en la millora de les condicions de vida i va subratllar que cal fer-ho per instint de supervivència i en defensa pròpia.

Més endavant, va ser Nelson Mandela, quan lluitava contra l’apartheid a Sudàfrica, que va dir “No ho fem només perquè és de justícia i de garantia dels drets humans la igualtat entre les persones, sigui quin sigui el color de la seva pell, ho fem perquè si es mantenen règims com el que hi ha a Sud-àfrica, la raça humana desapareixerà del planeta”.

Per tant, per instint de supervivència i en defensa pròpia; així ho va tornar a reivindicar Nelson Mandela, que va encapçalar la lluita contra l’apartheid.

Com a socialistes, pensem que les persones, en defensar els valors democràtics, en enfrontar-se a la discriminació i a la intolerància, en defensar el pensament lliure i plural, en dotar-nos de serveis públics de qualitat, perquè sabem que els serveis públics de qualitat són el patrimoni d’aquells que no tenen cap altre patrimoni, ho fem en defensa pròpia. Perquè les ciutats i les societats complexes tenen necessitats molt diverses, que no es poden resoldre individualment, necessitem idees i propostes noves, originals i pròpies, i un programa agosarat, que treballi en defensa pròpia, però no a la defensiva, per a aquesta societat organitzada i aquesta nostra nació catalana.

Els socialistes catalans i les socialistes catalanes, en defensar el nivell d’autogovern que ens marca l’Estatut del 2006, en no voler renunciar ni un sol mil•límetre a allò que, en sufragi universal i lliure, el nostre poble va ratificar en referèndum, en mostrar la nostra indignació cap un Tribunal Constitucional que ha actuat com una instància política i no com una instància jurídica, també actuem en defensa pròpia.

Ha començat la campanya i ja em teniu, com a la major part dels candidats i candidates, corrent per Catalunya amunt i avall (Berga, Ulldecona, Súria, Gelida, Vic, Mediona, Mollerussa, Tossa de Mar i altres poblacions dels dos Vallès, fires, fàbriques, mitjans de comunicació…).

Les companyes i els companys socialistes m’acompanyen en les visites als pobles i les passejades per fires i trobades. porto un munt de quilòmetres i n’hauré de fer encara molts més, però a mi no em cansa el contacte amb la gent; tot el contrari, em sembla un privilegi anar d’una punta a l’altra del país i poder intercanviar opinions amb persones desconegudes.

Una campanya com aquesta és una magnífica ocasió per conèixer millor el país i la gent, i per saber de primera mà quines són les preocupacions de l’electorat. N’havia fet moltes de campanyes, la majoria com a candidata a l’alcaldia de la meva ciutat, però en aquesta les observacions, les preguntes i els neguits que m’expressa la gent són molt més diversos. Sento l’estimació i l’escalf de moltes persones i percebo una qüestió que no reflecteixen les enquestes: la majoria de catalans coneix i valora l’acció dels dos governs catalanistes i de progrés que han dirigit la Generalitat en els darrers set anys. Hi haurà qui voldrà minimitzar, o fins i tot menysprear, aquesta acció, però és obvi que la majoria sap valorar la qualitat de l’atenció a les persones, la millora de les infrastructures i dels equipaments, l’increment de serveis públics… Evidentment, també apareix amb freqüència el tema de la dificultat de trobar feina, dels efectes d’estar molts mesos a l’atur. Per això m’entenen tan bé quan insisteixo que els socialistes som la garantia de progrés, o sigui la garantia que no deixarem enrere els qui més pateixen la crisi, que no renunciarem mai a aconseguir una societat més justa i més cohesionada. Som la garantia d’un futur millor per a tots.

Catalunya ara i sempre

Cada català sent el seu vincle amb la nostra nació a la seva manera. En el debat polític molts cauen en la temptació de creure que el seu vincle és perfecte i únic. A mi m’agrada la riquesa de sensacions de pertinença que s’han creat amb el temps. Alguns vincles han canviat per fets concrets, però no m’atreveixo a dir quin és el millor, i molt menys a afirmar que el meu sigui l’adequat.

Us puc explicar que el meu compromís per Catalunya està vinculat a tots aquells que, diàriament i amb molt d’esforç, intenten fer funcionar les petites empreses d’aquest país i, malgrat la crisi, aposten per la qualitat i es preocupen pels seus treballadors; a aquells que no deserten dels barris amb problemes i ajuden a la seva regeneració; als que fan possible la seguretat; als que saben que l’ocupació és el primer pas per a la igualtat d’oportunitats i són conscients, per tant, que l’atur és el gran problema a combatre.

Pels que no volem claudicar en la defensa de la qualitat i universalitat dels serveis públics, pels que ens emociona el nostre patrimoni col·lectiu, pels paisatges, pel mosaic de paisatges que cal preservar, sabent que els grans cuidadors són els pagesos que s’esforcen a diversificar-se.

Pels que sabem que hi ha molta feina a fer per tenir l’Administració que cada ciutadà es mereix, que hem de reduir la diferència entre les rendes, que cada cop és més gran i, per tant, ens allunya de la desitjada justícia social.

Pels que sabem que cal coratge i sensibilitat per aprofundir la democràcia, per reforçar la nostra identitat, perquè som una nació i no ens cal haver-ho de repetir i demostrar.

Els companys i companyes del meu partit, el PSC, m’han escollit segona de les llistes per a les properes eleccions, i sé que és una responsabilitat i un honor alhora. S’acosten unes eleccions difícils, però els progressistes no podem tirar la tovallola, no podem defallir. Si ho fem, guanyaran partits conservadors que centren els seus esforços només en reduïts sectors econòmics i volen donar lliçons de catalanitat, sense adonar-se que el primer valor de qui vol fer política és l’honradesa i la sinceritat.

El respecte: el valor més important de la convivència democràtica

UrnaFa un any vaig coincidir amb el president Jordi Pujol en la commemoració del centenari del Palau de Justícia. L’havíem convidat a relatar la seva experiència davant dels tribunals de Justícia i del seu empresonament després dels Fets del Palau de la Música, els quals van coincidir amb el centenari del naixement del poeta Joan Maragall.

En la seva intervenció va explicar amb indubtable sinceritat que sentia un cert pudor al parlar de la seva experiència perquè eren tants els represaliats i tan greu la manera de perseguir, atemorir i exterminar la dissidència de la dictadura franquista que la seva estada d’uns mesos a la presó de Saragossa no li semblava que fos comparable a les autèntiques atrocitats ordenades pels seguidors del dictador.

Internament vaig emocionar-me, perquè el meu pare conjuntament amb el seu germà gran havien ajudat a travessar la frontera francesa al seu pare, ja avi. La història dels camps de refugiats ara tot just comencem a conèixer-la col·lectivament. A casa només havien quedat dones i orfes. La guerra i les tropes franquistes s’havien acarnissat amb els vençuts, i quan creien haver fugit de la barbàrie, el germà gran del meu pare va ser detingut pels nazis i va morir al camp d’extermini de Mauthausen.

No va amagar-nos mai la història de la família, ens cantava cançons franceses de la dècada que va viure lluny dels seus, a l’exili. Sempre deia, però, que hi havia famílies senceres sacrificades, que ell estava viu i per sort ens havia pogut donar vida a nosaltres.

Ens va ensenyar a somiar amb una llibertat futura, una llibertat aixecada sobre la força que dóna no renunciar als principis. Fins i tot, en els temps que res ens era propici.

Us escric aquests pensaments avui, que serveixen per donar activitat a aquest bloc, perquè vull exigir des d’aquestes ratlles la rectificació immediata de les afirmacions de l’eurodiputat senyor Ramon Tremosa, i de la desautorització explícita de la direcció de Convergència i Unió, formació a la qual pertany. El senyor Tremosa ha afirmat que: «és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia» i, per tant, ha fet una frívola relació entre un partit de futbol i el dia en què el poble lliurement, secretament podrà expressar la preferència cap a les opcions polítiques que es presentaran en unes eleccions lliures, i que se celebraran el proper 28 de novembre.

Tot el que s’ignora es menysprea, i avui el senyor Tremosa ha menystingut el que va suposar la repressió franquista, i el sofriment dels que la van patir. Lluitaven perquè hi haguessin eleccions lliures. El senyor Tremosa sembla que desconeix que havien estat prohibides.

Frivolitzar amb la dictadura que vam patir és propi de qui no en va viure les seves conseqüències.

El saber i la raó parlen, la ignorància crida l’atenció a qualsevol preu, i per això al senyor Tremosa li ha semblat ocurrent vincular el president legítim i democràtic de la Generalitat de Catalunya amb el general Franco.

Acabo, Martin Luther King va dir: «res en el món és més perillós que la ignorància i l’estupidesa perseverant dels que no volen aprendre».

Lamento profundament haver d’incloure en el meu bloc el relat d’aquest desgraciat incident de precampanya.

Em van ensenyar a respectar les opinions diverses, per això hi ha candidats diferents, tots legítims. Em van ensenyar a lluitar per la llibertat d’expressió i a fer-la servir quan el que es diu atempta el valor més important de la convivència democràtica: el respecte.

Fotografia: Urna (c)  júbilo-haku CC BY-NC-ND